Edificis del fals gòtic barceloní són Monument Històric Nacional

«Que els lleons es mengin el pallasso és una gran desgràcia. Que els pallassos es mengin un lleó és una advertència». Ho explica Ana María Shua en el seu imprescindible i recentment editatFenómenos de circo. La gairebé circense reconstrucció de la qual ha estat objecte el centre de Barcelona al llarg del segle XX per donar-li aquella capa de vernís gòtic que tant agrada als turistes té, com els relats breus de Shua, un final realment inesperat. Diversos dels edificis adequadament manipulats pels arquitectes perquè lluïssin un aspecte més medieval i d¿acord amb el missatge que es pretenia transmetre, que Catalunya va tenir un passat gloriós, han acabat per ser catalogats com a Monument Històric Nacional i, en diversos casos, s¿han menjat el lleó amb elogis explícits als elements falsament incrustats. És una més de les revelacions que inclou la tesi doctoral que Agustín Cócola ha dedicat al centre històric de Barcelona. Com ell mateix explica, la seva tesi, publicada ara com a llibre, no només pretén denunciar el què i el perquè, sinó també deixar anar una certa crítica a «la manera com es fa la història de l¿art a Espanya».

«La casa de l¿estret carrer del Paradís és una construcció de finals de l¿edat mitjana. Hi dóna singular fesomia un finestral que hi ha sobre la porta». Així es justifica la declaració com a Monument Històric Nacional el 1924 de la seu del Centre Excursionista de Catalunya, un edifici profundament restaurat per Josep Domènech i Montaner pocs anys abans. El finestral citat no tenia res d¿antic.

Idèntica fortuna va tenir la Casa de l¿Ardiaca. Als anys 20 va ser objecte d¿una intervenció que anava molt més enllà del purlíftingfacial. Va ser més aviat cirurgia de trasplantament, ja que hi van anar a parar no poques peces procedents dels enderrocs de la Via Laietana. El 1925 també va entrar al catàleg de monuments nacionals. Val la pena reproduir els arguments. «És construcció del segle XVI, i tan elegant en la seva escala, pati, arcuacions, salons i decorats que pot afirmar-se que reflecteix de manera exactíssima les condicions materials de la vida en aquella centúria. És dóna el cas de ser l¿única a la ciutat conservada des d¿aquells temps».

La falsedat, doncs, té el segell de l¿oficialitat. El barri Gòtic de Barcelona va camí, si ja no ho ha aconseguit, d¿esborrar la part que més l¿incomoda de la seva biografia. L¿oblit sobre el que va passar arquitectònicament és gairebé patològic. Dos exemples d¿això són dos edificis més intervinguts a fons i que avui són seu de dos prestigiosos museus, el d¿Història de la Ciutat i el Picasso.

El primer era l¿antiga Casa Padellàs del carrer de Mercaders. L¿obertura de la Via Laietana la va condemnar, però com que les seves mesures encaixaven com un guant per substituir un edifici indesitjable perquè no era prou medieval, va ser traslladada a la seva actual ubicació, al costat de la plaça del Rei. El segon, el Museu Picasso, era una antiga casa senyorial que no haurien reconegut els seus primers propietaris si haguessin viscut prou (40 anys, i no és poc) per veure les obres de reforma que s¿hi van emprendre.

Notícies relacionades

Un helicòpter a baixa altura desencadena la confusió i les queixes dels veïns al centre de Barcelona

Els ‘running clubs’ disparen la seva popularitat a Barcelona: «Cada dia neix un de nou»

Els dos edificis no només estan catalogats, sinó que, a més a més, en les seves respectives pàgines web s¿esmenta d¿una manera molt curiosa la seva història arquitectònica. En els dos casos s¿accepta que van ser reformats. En els dos casos, però, s¿evita citar que va ser al segle XX.