La millor Barcelona

El viatge del sant pare al nostre país ha sigut un èxit, tant a Madrid com a Barcelona i les Canàries, però potser el punt àlgid de la visita ha sigut la inenarrable cerimònia d’inauguració de la torre de Jesús de la Sagrada Família. El món, per fi, ha tornat a mirar Barcelona amb aclaparadora admiració, i ho ha fet amb tanta intensitat que els barcelonins hem recuperat aquests dies sensacions que crèiem oblidades des dels Jocs Olímpics de 1992, considerats pel mateix Comitè Olímpic Internacional els millors del segle XX. Les Olimpíades van suposar un abans i un després per a Barcelona i el conjunt d’Espanya. La jove democràcia espanyola presentava les credencials davant del món, agradava i s’agradava, i Barcelona es convertia en orgull dels espanyols. Els barcelonins que vam créixer a l’empara de l’influx olímpic recordem amb nostàlgia aquells dies en què Barcelona era objecte de lloança unànime a tot Espanya.

Per això, al veure la majestuosa cerimònia presidida pel Papa a la Sagrada Família i l’admiració que ha suscitat a la resta d’Espanya i el món, els barcelonins hem tornat a creure en nosaltres i en la possibilitat de fer les coses bé. Per cert, també reconforta constatar les ganes que hi havia a la resta d’Espanya de tornar a lloar-nos per això, en contra del que diuen els que viuen d’alimentar el victimisme i el greuge entre els catalans i la resta dels espanyols.

Amb la imatge de Gaudí dibuixada al cervantí cel joiós de Barcelona, contemplant orgullós la culminació de la seva obra, Barcelona ha demostrat que pot tornar a ser la que va ser, després d’anys de decadència a mercè de projectes polítics autolesius que encara continuen arrossegant les potencialitats de la capital catalana.

Amb tot, no deixa de ser revelador que aquesta fogonada tan esperançadora per a Barcelona hagi arribat a cavall d’una institució com l’Església, tan injustament injuriada per l’opinió prevalent en els nostres dies. La cerimònia de la Sagrada Família va ser un exemple de continuïtat, mesura i seny, tres dels quatre atributs que el gran filòsof català Ferrater Mora atribueix a la catalanitat. El quart, la ironia, el trobem, precisament, en el fet que hagi sigut el poder espiritual el que ha de fer sortir del marasme la Barcelona entregada pel poder temporal al narcisisme de la petita diferència.

Notícies relacionades

"Cronos", memòria i teràpia

Mastegot del TEDH a Marchena

No cal dir que la Sagrada Família no hauria vist mai la llum sense el geni creatiu de Gaudí, la rauxa que el mateix Ferrater Mora –igual que altres prohoms catalans com Vicens Vives– considera contrapunt complementari al seny, que tant s’ha admirat sempre a la resta d’Espanya.

Tant de bo que les sensacions que deixa la visita del Papa tinguin continuïtat, i l’admiració sincera que ha tornat a despertar la millor Barcelona en el conjunt d’Espanya no es dilueixi ni quedi enterbolida per la inclinació d’alguns malastrucs a plantejar-ho tot en clau de confrontació entre Barcelona i Madrid. No hi ha necessitat d’atacar l’una per elogiar l’altra, i viceversa, com no hi ha necessitat de reduir-ho tot a una discussió estèril i bizantina entre partidaris de la carn d’olla i del cocido madrileny. Ja hem fet prou el ridícul. Tornem tots plegats a les coses, que diria Ortega. Espanya sencera ho agrairà.