Per sobre de les nostres possibilitats

A mesura que ens hem anant enfonsant en la realitat pantanosa de la crisi econòmica, ha guanyat terreny la idea que durant anys hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i que, en conseqüència, ara ens toca purgar aquesta culpa. Crec que aquest plantejament expressa una moral equívoca i irritant. Però no és només això. També té tres efectes ideològics perversos. En primer lloc, dilueix les responsabilitats d'unes pràctiques poc exemplars o ortodoxes que estan en l'origen de la crisi i que no són anònimes. Tenen noms i cognoms. En segon lloc, aquesta dilució de responsabilitats actua com a justificació del que el professorAntón Costasha definit com a socialització de les pèrdues (entre tots paguem les conseqüències del desgavell provocat per uns quants). I, finalment, amaga el fet que al llarg d'aquests darrers anys no tothom ha tingut la possibilitat de viure per sobre de les seves possibilitats, sense oblidar que les possibilitats eren desiguals.

LES POLÍTIQUES econòmiques dels darrers 15 o 16 anys han estat un èxit aparent fins a l'esclat de la crisi. Ara és fàcil dir-ho. Cert. Però alguns símptomes ja eren clars en els temps de bonança. Ho vaig escriure fa vuit anys: «Connecto amb facilitat amb les veus que assenyalen que les economies espanyola i catalana tenen peus de fang. (...) No s'han aprofitat aquests anys de conjuntura favorable per transformar el sistema productiu limitant el monocultiu (construcció, serveis-turisme i economia financera). (...) S'ha perdut l'oportunitat de fer una aposta rotunda per les infraestructures (viàries, tecnològiques), la formació i la recerca científica i tecnològica. Aquesta indolència la podem pagar molt cara a mitjà termini...»(El Punt, 18 de març del 2004). Ara podríem afegir que les inversions en infraestructures més emblemàtiques (aeroports i AVE) s'han enfocat amb una perspectiva més ideològica i de poder que amb criteris socials o de racionalitat econòmica. Entre l'any 1995 i el 2008, l'economia espanyola va esdevenir una magnífica pista d'aterratge per als inversors internacionals amb l'efecte de sotmetre l'economia a una acceleració imprudent, amb una inflació per sobre del que hauria estat desitjable. I cal no oblidar que els mateixos que, amb part de raó, ara ens retreuen els excessos malbaratadors de l'Europa meridional, van participar de la festa amb prou entusiasme i convicció.

Però, ara i abans, les dades macroeconòmiques adquireixen ple sentit quan es tradueixen en el benestar quotidià dels ciutadans. Per això convé recordar que, fins i tot en els anys de creixement més robust, les economies domèstiques d'àmplies capes socials van patir un empobriment relatiu. Això no va impedir que el baix preu del diner convidés a un endeutament generalitzat. Immigrants a banda, dos dels col·lectius afectats de forma negativa al llarg dels anys d'eufòria econòmica van ser els joves i els pensionistes.

En el cas dels jubilats, és veritat que durant aquests anys les pensions es van incrementar d'acord amb l'IPC, però el pes de l'alimentació en el càlcul de l'IPC és inferior al pes real en la despesa diària dels jubilats. Per altra banda, la modèstia crònica del gruix de les pensions fa que bona part dels jubilats depenguin de forma complementària dels estalvis acumulats al llarg de tota una vida. En aquest sentit, els tipus d'interès baixos van servir d'estímul econòmic, però han perjudicat les rendes dels pensionistes. En el cas del joves, el preu de l'habitatge també ha estat factor d'empobriment. És cert que els tipus d'interès baixos van abaratir els preus de les hipoteques, però el creixement irracional i descontrolat dels preus va fer que la despesa efectiva per a l'adquisició d'un habitatge digne augmentés a un ritme superior al del nivell mitjà dels salaris en les primeres etapes de la vida laboral.

L'ESCLAT de la bombolla immobiliària, la caiguda dels preus dels habitatges amb les hipoteques enquistades i un atur juvenil desbocat han acabat de dibuixar un paisatge més aviat depriment. La pregunta és pertinent: aspirar a la compra d'un pis digne ¿era viure per sobre de les possibilitats? Potser sí, però fins fa quatre dies era vist com una forma d'estalvi.

Notícies relacionades

"Cronos", memòria i teràpia

Mastegot del TEDH a Marchena

Amb la perspectiva d'aquests anys de severa crisi econòmica, ja podem afirmar que, paradoxalment, els grans beneficiats per la llarga etapa d'economia sobreescalfada i de preu del diner barat no han estat els consumidors del carrer o, amb expressió deVázquez Montalbán, els vianants de la història. Qui va capturar i acumular el tall més gran del creixement van ser les entitats financeres (hipoteques), les constructores i, en darrer terme, el sector de l'automòbil. Ara, en el moment de l'aterratge brusc a la realitat es torna a reproduir l'asimetria: molts dels que més van guanyar, reben; els que no van guanyar o van guanyar poc i amb esforç, paguen.

Periodista i professor de la UAB.