• 
• 
• 
• 
• votar
• enviar
• imprimir
• 0 comentaris

17/11/2009  EDITORIAL

EDITORIAL: 'El nou ordre de la Xina i els EUA'

L'opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articles exposen posicions personals.

La històrica visita de Richard Nixon a la Xina el 1972, la primera d’un president nord-americà, va ser una demostració del més pur pragmatisme en un món que ja estava dibuixat per la guerra freda. La que ara realitza Barack Obama al gegant asiàtic també té la seva raó de ser en el pragmatisme, però en sortirà el dibuix d’un nou ordre en què es reconeixerà a la Xina el paper de gran potència, i al Pacífic, ser el nou centre de gravetat del segle XXI.
Abans de trepitjar territori xinès, Obama va deixar ben clar que considera aquell país tant un soci vital com un competidor. No és cap secret que els Estats Units necessiten la Xina per resoldre molts dels seus problemes, ja sigui l’amenaça nuclear que representen Corea del Nord i l’Iran, països amb què el Govern de Pequín manté profitoses relacions comercials, o l’estabilitat financera per superar la crisi global. La Xina és el comprador més gran de deute públic nord-americà.
Sense ni tan sols haver-se iniciat la trobada entre Obama i Hu Jintao, els dos països van demostrar la sintonia i el pes determinant d’aquesta relació, que alguns ja denominen G-2, quan van desactivar la futura cimera de Copenhaguen sobre el canvi climàtic que s’ha de reunir el 7 de desembre. La Xina i els Estats Units són els contaminants més grans del món i sense la seva contribució no és possible arribar a un acord destinat a reduir les emissions de diòxid de carboni.
En aquesta relació, que va més enllà d’una normal relació bilateral, els que més necessiten de l’altre són els Estats Units. Per aquesta raó, a Obama li ha correspost la part més difícil en aquesta trobada. Perquè ha hagut de defensar els interessos del seu país per tal d’obtenir resultats concrets sense que a casa seva li puguin retreure haver-se sotmès al dictat de Pequín.
El president nord-americà ha hagut de recórrer al pragmatisme que defineix les relacions exteriors de la seva Administració. Abans que iniciés el seu periple asiàtic, la Casa Blanca ja havia defugit temes que molesten Pequín, com el Tibet, Taiwan o les minories ètniques. No obstant, el pragmatisme no ha impedit que el president fes una defensa dels drets i les llibertats fonamentals al recordar que es tracta de valors universals. Certament, l’audiència a què es dirigia no eren les autoritats xineses, però els estudiants que l’escoltaven li van permetre salvar la cara en aquesta espinosa qüestió.