Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal.

periodico

Zygmunt Bauman explicava a l'entrevista que li va fer Jordi Évole -probablement, l'última gran entrevista que li han fet a aquest savi pensador abans de la seva mort- que aquell cèlebre aforisme de Descartes, «Cogito ergo sum», ha anat mutant amb el pas del temps. D'aquell «penso, per tant existeixo», passem al «surto per la tele, per tant existeixo»; però ara, amb l'arribada dels smartphones, les tauletes, internet, les xarxes socials i el núvol, el nou paradigma és «estic connectat, per tant existeixo», o si volen: «Tinc Twitter, ergo sum». Aquesta conversa d'Évole amb Bauman, com a arrencada de la nova temporada de Salvados (La Sexta), ha sigut nutritiva. Les meves cèl·lules cerebrals, tan castigades per l'exposició televisiva, ho han agraït. Quan Bauman deia que Twitter és la forma que tenen els ciutadans corrents d'evitar ser exclosos de l'escena pública, a mi em van venir al cap aquelles paraules d'un altre savi, el catedràtic de Bromatologia Abel Mariné, quan deia que la proliferació de les granges de pollastres han significat la democratització de la proteïna. Hi ha paral·lelismes entre les dues advertències. La democratització de l'ànsia de notorietat pública sembla que, en efecte, s'aconsegueix estant connectats i enviant contínuament missatges que queden a la vista de tothom al núvol. Una altra cosa és la qualitat d'aquesta peculiar democràcia. De la mateixa forma que el pollastre d'explotació industrial, barat, ja no és aquell pollastre de corral, saníssim i exquisit, que únicament podíem menjar els dies de festa quan jo era petitó, de la mateixa forma -els deia- estar permanentment en exposició pública no garanteix ni la qualitat ni la transcendència de la nostra presència al núvol. Com deia sagaçment el mateix Bauman: estant en contacte permanent hem aconseguit estar més sols que mai.