Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal.

periodico

En el món dels falsificadors es fuig de la paraula falsificació. Utilitzen la paraula rèplica. Els sembla que sona millor. Creuen que així mitiguen, suavitzen, la il·legalitat del seu producte. A la cadena Cuatro (En el punto de mira) ens acaben de presentar un reportatge, molt ben elaborat, sobre l'univers de la falsificació. Primer han viatjat a la Xina, on hi ha els tallers que fabriquen la mercaderia. Recordo que anys enrere, a París i a Berlín, sota el nom d'Autènticament fals, es van muntar virtuoses galeries d'art que venien còpies de quadros dels grans pintors. Allò era una altra cosa. Eren artesans copistes. Darrere de cada còpia, també hi havia un artista. Igual que els originals, les còpies eren peces úniques. Això d'ara és la falsificació en massa, amb tècniques industrials, sense cap altre art que el de l'adulteració. Al tornar de la Xina els reporters de Cuatro s'han parat a Barcelona. És lògic. Barcelona té últimament la imatge de ciutat paradís del manter. I li han preguntat a un, guineà, per què es dedica a la venda de falsificacions. Va respondre: «Perquè sóc un sense papers. En trec entre 150 i 200 euros al mes. Amb això sobrevisc. Si tingués papers, no ho faria». Interessant treball televisiu. Ens han ensenyat tot el procés d'aquesta indústria de la falsificació. Mou milers de milions d'euros, naturalment diner opac, que no tributa. I de tota l'escala humana que hem vist, el manter n'és l'últim, el més desgraciat i el que menys es lucra. Permetre que una ciutat es transformi en el paradís del manter és una manera de legalitzar, o pseudolegalitzar, la falsificació. És un disbarat, a més d'una injustícia per a la indústria i el comerç legalment establerts. El que s'ha de fer amb el manter, com amb tot ésser humà, és proporcionar-li una sortida.