Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal.
En vista de l'èxit que va tenir la pel·lícula Perdiendo el norte, a Antena 3 TV van decidir encarregar una adaptació televisiva sobre aquesta idea. Ara acaben d'estrenar-la. Es titula Buscando el norte. Es tracta de la peripècia d'uns quants espanyols que marxen a Alemanya, a Berlín concretament, empesos per la crisi. Per exemple, dos germans, que interpreten Belén Cuesta i Antonio Velázquez -ell, infermer; ella, dissenyadora gràfica- que tot just arribar perden la maleta i han de passar la primera nit gairebé com uns homeless. També una dona que decideix visitar el seu marit creient que a Alemanya ha fet fortuna, i resulta que el troba al metro demanant almoina. Un espanyol establert a Berlín (Ferran Rañé), amb bar propi, fa de nexe d'aquestes criatures que arriben disperses buscant una feina, un futur. I ens presenta la seva dona dient: «Jo, la dona i el cotxe, alemanys, que són per a tota la vida». O sigui, una expressa intersecció de tòpics. Distribuir 9 o 10 personatges en el primer capítol, presentar-los de cop, i perfilar la seva trajectòria, no és fàcil des d'un punt de vista de realització. Aquest conglomerat humà pot provocar confusió en l'audiència. Desorientació en el fil argumental, si més no. Però ho resolen bé. Queden perfilats immediatament, amb fluïdesa. Això és un encert. Podríem emmarcar aquest exercici com una evolució d'aquell famós film de principis dels anys 70, titulat Vente a Alemania, Pepe. Però ara sense aquell Alfredo Landa que es presentava a Munic amb boina. Aquí, en aquesta telesèrie, emigren criatures preparades, amb títol a la butxaca, tot i que moltes vegades els serveixi de ben poca cosa. Es pretén obviar el dramatisme, la cruesa, que tot emigrant a la força porta darrere seu, com una ombra sinistra. I ho aconsegueixen a base d'humor, de gags, de diàlegs i situacions entretingudes, divertides o enginyoses. Busquen el ganxo de la comicitat, i dilueixen el drama de l'emigrant que fuig d'una Espanya sense feina i de misèria. Són emigrants submergits en un bany de moderns. No es busca retratar la tragèdia. És una variant espumosa, amb ganxo indiscutible, que només pretén entretenir.
