Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal.
Un punt clau en la informació televisiva de la catàstrofe aèria va ser l'arribada dels familiars a l'aeroport de Barcelona. ¡Ah! Aquell colossal desplegament d'efectius de totes les cadenes buscant les famílies que anaven arribant, destrossades, a mi em va fer témer el pitjor. Vaig témer les esgarrapades de les càmeres sobre aquestes persones trencades. Vaig témer la recerca del dolor per transformar-lo en espectacle. Vaig témer que la informació televisiva, una vegada més, derivés en aquelarre depredador, posant-se sobre aquests familiars amb l'únic objectiu de donar un repunt sensacionalista i morbós a costa del calvari aliè. He de dir en honor a la veritat que els meus temors no es van complir. En general, el seguiment de les càmeres a les famílies que arribaven envoltades de llàgrimes i aflicció va ser respectuós. També és veritat que aquests familiars van passar ràpids, sense aturar-se. Quan un acaba de rebre un cop de forma tan cruel no és la tele el que busca, precisament. Van passar fugaços, envoltats en la seva aflicció, i van sortir amb la mateixa celeritat i encara amb més dolor, molts de camí cap a l'hotel Rey Don Jaime de Castelldefels, on van pernoctar. Un hotel -ara em ve al cap- que l'abril de 1972 també va ser notícia, molt a desgrat seu, perquè allà es va suïcidar l'actor George Sanders.
