La punteta només
Deia una coach de solters, una assessora de criatures que busquen parella: «El príncep blau no existeix. S'ha de buscar company o companya com qui busca un soci per a una empresa». O sigui, el nou paradigma sentimental és deixar el matrimoni en mans d'experts. Que els especialistes busquin la millor criatura, la millor inversió, en la qual dipositar els nostres sentiments. Ben mirat, és un exercici similar al que fan les agències de borsa quan busquen el millor fons per als nostres estalvis. Aquest és el missatge que impulsa ara A-3 TV amb l'estrena de Casados a primera vista, un reality show en què la sorpresa és que la núvia, i el nuvi, seleccionats per especialistes, no es coneixen fins que arriben tots dos a la cerimònia del matrimoni. En el primer capítol ja hem assistit al casament -no sabem si és casament civil o és casament buf, amb jutge de broma- de la gaditana Toñi i el belga Laurent. Ho van amanir amb un llarg preàmbul d'escenes entre la família de cada contraent, on els guionistes van afilar el llapis i ens van deparar gags castissos i surrealistes, com quan la mare de Toñi, la senyora Carmen, exclama al saber que la seva filla es casa amb un que no coneix: «¿I si no ens agrada, què? ¿El podrem tornar?». Home, aquí la pregunta és per què A-3 TV entra ara en el terreny dels realities, del qual es va apartar ja fa anys, perquè volia desmarcar-se i no seguir enganxats a la roda de la cadena estrella en aquestes martingales, que és l'imperi Mediaset. Potser per això aquest Casados a primera vista va ser suavet, sense atrevir-se a entrar a fons en els bàrbars escenaris que aquest tipus de xou permet. Si l'emetés Cuatro o T-5, ja ens haurien ensenyat la nit de bodes de la nova parella, tan desconeguts tots dos, despulladets al llit d'un hotel de luxe i potser fins i tot amb la sogra amagada a l'armari tafanejant l'edredoning de la seva filla. ¡Ahh! Però a A-3 TV s'han decidit pel reality tovet, timorat, entretingut però pudorós. «¡Don Juan, Don Juan, la puntita nada más, que soy doncella!», exclama Inés en una revisió lliure, despendolada i satírica, del clàssic Tenorio de Zorrilla. Exacte. La punteta... i prou, és al màxim a què s'han atrevit.
