Noi o noia, ¡et menjaria!

periodico

Miguel Bosé, membre del jurat d'El número uno(A-3 TV), s'està perfilant com un verdader líder. Sense jugar a serRisto Mejide, és qui millor, amb més autoritat i més contundència reparteix lloances i crítiques. Exemple de despietada crítica: dilluns, en la segona entrega d'aquesttalent-show, i després de l'actuació deMeritxell Negredefensant aquell tema titulatPurple raini que va popularitzarPrince, li va dir a la cantant:«Has vulgaritzat profundament una cançó que per a mi és sagrada. Més que cantar, el que has fet és cridar». Home, podríem estar-hi d'acord, sí. Encara queMeritxellva debutar la setmana anterior interpretant magistralmentI have nothing, el mític tema deWhitney Houston, aquesta vegada, en aquest segon programa, ha fet dePurple rain, més que una pluja fina, una tempesta de crits. Un altreBosé, en canvi, és el que vam veure quan va jutjar l'actuació deGarsón. Li va dir, extasiat:«¡Estàs sobrat! ¡Estàs guapíssim! Si fossis noia, et menjaria; si fossis noi, et menjaria; si fossis Garsón, et menjaria... perquè, de veritat, ¡estàs fantàstic!». ¡Ahhh! O sigui, que en una mateixa sessió,Boséha passat de la còlera a l'apassionament més absolut. Són interessants aquestes fluctuacions anímiques del tremendo creador deSeré tu amante, bandido. Demostra que diu el que sent. No sembla recitar un guió. L'atracció que li produeixGarsónés comprensible. Aquesta criatura de 24 anys, d'Alcoi, es presenta embolcallat en una estètica molt estudiada. Es defineix a si mateix com a gòtic, emo i punk. Té raó. Dels gòtics manté aquesta tonalitat inquietantment fosca. Dels punks, unes tatxes metàl·liques a la caçadora,indumentària que acostumen a dur. I dels emos, conserva un aire melancòlic profund. ¡Ah! Jo acabo de posar ara mateix a l'iPod aquell gran tema deJoe Dassin,Si tu t'appelles mélancolie, com a tribut personal a una de les estètiques juvenils més estranyes, extravagants i introspectives que existeixen: la del movimentemo-hardcore, del qualGarsónparticipa.