Monegal: El sofà de Pepa
No estem sent justos, l'audiència, amb Pepa Bueno. El seu Viajando con Chester (Cuatro) no es mereix aquest 5,6% de share que li hem concedit aquest diumenge. La seva conversa amb Willy Toledo va ser lluminosa. Ens va ajudar a comprendre el que té al cap aquest actor tan guerrer, i tan esbatussat pels apuntaladors de l'actual stablishment, que tan intransigents són amb tot el que signifiqui dissidència. En algunes coses podem no estar-hi d'acord, però quan adverteix que la democràcia que tenim és un simulacre, l'encerta. Té raó quan diu: «Els dos grans partits s'han muntat en una fórmula segons la qual el meu vot val vuit vegades menys que el vot d'un de Sòria». ¡Ah! Ja sabem com se les gasta la llei d'Hondt, efectivament. I també sabem per què la van abraçar amb tanta afició els devots del bipartidisme. La següent conversa de Pepa va ser amb Ana Belén i Víctor Manuel. ¡Ah! Quina delícia de trobada. Quina ironia i quin sarcasme destil·laven tots tres. «Projecteu una imatge una mica ensucrada», els deia Pepa per burxar-los una mica. I va afegir, en una clau humorística molt disfrutable: «Una sociòloga francesa diu que el matrimoni és l'últim reducte contra el capitalisme i contra la societat de consum que ens empeny a canviar contínuament de cotxe, de casa, de telèfon, ¡¡¡de parella!!!». Efectivament, això ho defensa als seus llibres la sociòloga Eva Illouz -que no és francesa, sinó marroquina- amb una mordacitat molt saborosa. Pepa Bueno no cultiva l'estil de Risto Mejide, aquest còctel tan exitós entre enfant terrible i star system. Malgrat que digui que al seu sofà no fa entrevistes, sinó converses, Pepa parteix d'un sentit clàssic del periodisme. El protagonista és el convidat. És un mètode menys impactant. Però no només d'impactes hauria de viure l'audiència.
