Ferran Monegal: La rosa de Joana la Boja
La telesèrie Isabel va vent en popa. És una de les poques coses que van bé a TVE-1. No obstant, aquesta setmana han escenificat de forma molt surrealista -patafísica, anomenava jocosament Alfred Jarry aquestes martingales- el matrimoni per poders entre el comte de Flandes, Felip el Bell, i Joana de Castella, posteriorment anomenada Joana la Boja. La cerimònia matrimonial de Joana, a distància, està correctament escenificada. La paral·lela, a 2.000 quilòmetres de distància, de Felip el Bell a Flandes, fa riure. L'enviat dels Reis Catòlics que representa Joana, l'ambaixador Gómez de Fuensalida, enmig de la recepció, es despulla i es queda en calçotets davant de Felip i tota la seva cort. ¡Ahh! És hilarant. Medievalistes acreditats m'han assegurat que aquest tipus de xou vodevilesc -que la sèrie intenta colar com a pintoresc protocol- és de vergonya històrica. Això em va semblar a mi també, dins de la meva ignorància. Home, si haguessin fitxat Nacho Vidal per interpretar Fuensalida, la cort de Flandes hauria quedat molt més impressionada. Més interessant ha estat l'escenificació de la primera trobada entre Felip i Joana, aquell instant en què el regi pollastre comença a ensumar Joana, vinga a ensumar-la, passant-li el nas per la nuca, pel coll, per les orelles, per la cara..., fins que per fi troba el que buscava: la rosa que portava amagada al seu frontis pudorós. ¡Ahh! Aquell suggestiu ritual tampoc sé si té cap base històrica, però almenys ha estat un joc de seducció interessant. Encara que la rosa era blanca, el nou líder del PSOE n'hauria de prendre nota. És un cop de teatre que fascina i atrau les masses.
