L'Índia i la Copa Davis, 51 anys després

Espanya s’enfrontarà a l’Índia a Nova Delhi a partir d’aquest divendres per tornar al Grup Mundial després de dos anys absent. Rafael Nadal, que obrirà l’eliminatòria, i els seus companys s’enfrontaran a un rival que no té res a veure amb el que va venir a Barcelona el 1965 per disputar la final Interzones que donava el pas a la Challenge Round, la gran final de la Copa Davis, en què Austràlia, com a campió, esperava a Sydney, sense jugar cap eliminatòria.

Un rival duríssim liderat i capitanejat per Ramathan Krishnan, un mag de la raqueta, llavors entre els cinc millors del món, Jaidepip Mukerjea i Premjit Lall. Espanya havia vençut Grècia (5-0), Xile (5-0), Alemanya (4-1), Txecoslovàquia (1-4), Sud-àfrica (4-1) i havia donat el gran cop davant els EUA (4-1) en el partit que va suposar el boom del tennis al país i va convertir en herois Manuel Santana, Joan Gisbert, José Luis Arilla i Juan Manuel Couder.

Però després d’aquella proesa a Espanya encara li quedava l’Índia, i l’eliminatòria s’havia de disputar al seu territori. «Havíem de jugar sobre merda de vaca», explica Arilla. «Literalment era això: merda de vaca que els indis premsaven per fer les pistes de tennis. Havies de jugar a saltets com qui no vol trepitjar ous», explica l’extennista. «La primera vegada que vaig jugar a Calcuta sobre aquella superfície em vaig espantar de veritat perquè quan vaig entrar a la pista vaig veure un senyor amb una bata blanca assegut al costat del jutge de cadira. ‘¿Qui és?’, vaig preguntar. És el metge, em van dir. És obligatori que hi sigui per posar la vacuna antitetànica si algun tennista cau’. No vaig jugar tranquil».

Per sort, ni Arilla ni la resta de l’equip van haver de viatjar a l’Índia. Juan Antonio Samaranch, el desaparegut president del Comitè Olímpic Internacional, llavors delegat d’esports a Catalunya, va negociar amb la federació índia i va aconseguir convèncer-los per jugar a Barcelona. «No sé com ho va aconseguir. Segur que els va pagar el viatge, els hotels i alguna compensació més que no es va saber. Poder jugar a Barcelona va ser sortir amb avantatge. En terra, amb el nostre públic i a la pista talismà del tennis Barcelona, Santana era gairebé invencible».

La final es va jugar els dies 5, 6 i 7 de novembre i va ser un autèntic esdeveniment a la ciutat i a tot Espanya, que la va viure a través de la retransmissió de televisió espanyola.

Suport de Fred Perry

La pista es va ampliar a 7.500 localitats i es va omplir cada dia. A l’estranger també es va estar pendent d’aquest duel després d’haver eliminat en l’anterior eliminatòria els EUA. «Som-hi, sense confiança i sense defallir. Recorda Jaime: 1, 2, 3 i, ara, que demà és tard», va escriure el tennista anglès Fred Perry, campió de Wimbledon (1934-35) i amic del llavors capità Jaume Bartrolí, en un article a La Vanguardia.

Notícies relacionades

Obert dels EUA: Coco Gauff es fa gran a Nova York

Medvédev es fa gegant i deixa Alcaraz sense final en l’Obert dels EUA

«Aquell ambient no es pot entendre ara, però en aquell moment Franco estava entusiasmat. Ens va enviar telegrames de suport i felicitació des del iot Azor quan vam eliminar els Estats Units i davant l’Índia va enviar els prínceps Joan Carles i Sofia en la seva representació. Espanya fora de l’estranger no era un país gaire admirat... Érem simpàtics, teníem toros, el Madrid, Lola Flores i poca cosa més..., però en esport no érem res», recorda Arilla que, juntament amb Santana, van guanyar el doble a Lall i Mukerjea per 8-6, 6-2 i 10-8. Un punt vital perquè, en el primer individual, Krishnan va arrasar Gisbert per 6-2, 6-0 i 6-1. El punt definitiu el va guanyar Santana, que li va endossar un triple 6-3 a Krishnan.

  El Madrid va fitxar Santana

Després de la victòria davant l’Índia el Reial Madrid va decidir fitxar Santana. «Li van oferir 50.000 dòlars. Molts diners en aquella època, res a veure amb les 8.000 pessetes que li donaven al Barcelona. El van tancar en un despatx, juntament amb Romero Girón, que era el seu tutor, Santiago Bernabéu i Raimundo Saporta per convèncer-lo. No va sortir fins a firmar. Tenia una pressió terrible perquè era madrileny i jugava a Catalunya i al veure l’explosió del tennis el Madrid va voler aprofitar-ho. La marxa de Santana es va prendre com una ofensa a Catalunya, una cosa semblant al fitxatge de Di Stefano», explica 51 anys després Arilla. Santana no va tornar a Barcelona i Bernabéu va viatjar a la final de Sydney per justificar el seu fitxatge.