Anar al contingut

ENTREVISTA

Quim Gutiérrez; "És molt divertit interpretar un penques encantador"

L'actor català reconeix que va acceptar treballar a la sèrie de Tele 5 'El accidente' perquè té un final tancat

Juan Carlos Rosado / Madrid

zentauroepp39433050 el actor quim guti rrez durante la presentaci n del rodaje d171228194947

GTRES

Després de protagonitzar la minisèrie El hijo de Caín (2016), sobre els anys de plom del terrorisme etarra, l’actor català Quim Gutiérrez (Barcelona, 1981) ha tornat a la petita pantalla per interpretar José Espada en un dels papers principals d’El accidente, sèrie d’intriga de 13 episodis i amb un final tancat que Tele 5 emet els dimarts en prime time (22.00 hores).

–¿Què va veure en aquest projecte perquè l’aconseguissin convèncer?
–Després de fer moltes comèdies, em venia de gust fer una cosa més seriosa. Em va agradar més aquest projecte per a la televisió, un terreny en què feia molt temps que no em movia. També hi va influir la presència d’Inma Cuesta com a protagonista, ja que tenim un vincle molt especial per anteriors treballs. El pudor físic, a l’hora de grapejar-te i tocar-te, ja no hi és entre nosaltres. Això et permet estar pendent d’altres coses i dedicar temps a matisar. El guió passava nombrosos filtres i quan ens arribava teníem l’oportunitat d’opinar i modificar moltes coses. Aquesta és una feina complicada perquè hi ha maneres diferents de veure-ho i no tenim gaire temps: a vegades s’ha de fer al mateix plató.

–Fins que va protagonitzar El hijo de Caín, ¿per què feia tant de temps que no es dedicava a fer televisió?
–Em fa una certa claustrofòbia treballar molt de temps en sèries de llarg recorregut, perquè si una cosa funciona després resulta molt difícil sortir-ne. Jo necessito estímuls nous de tant en tant. Per això fer un gran projecte de teatre també em costa. Estar dos o tres anys fent el mateix personatge en una sèrie que funciona em resulta molt pesat. També depèn de les coses que t’ofereixen, és clar. Aquesta sèrie també té un munt d’elements en el terreny purament dramàtic que em seduïen molt.

–¿Quant han trigat a gravar els 13 capítols?
–Hem treballat a un ritme molt fort. Vam començar al gener i vam acabar a meitat de juliol. La dinàmica actual és gravar un capítol de 70 minuts en una mica més d’una setmana. Això és com rodar pel·lícules curtes en aquest període de temps. És un ritme salvatge. Però és el que hi ha: o ho agafes o ho deixes. Les fórmules noves de les plataformes com Movistar, Netflix o HBO sembla que imposen altres models de sèries amb menys durada que permeten més temps de treball per capítol.

–¿El relaxa que sigui una sèrie conclusiva i que no hi hagi possibilitat de segona temporada?
–Sí. És que si no… Així el perill de la claustrofòbia no el tinc.

–¿Què va pensar quan va llegir els primers guions d’El accidente?
–Que seria molt divertit interpretar un penques encantador com José Espada. Hi ha molts exemples propers de tios que són capaços de defensar coses indefensables amb un somriure i amb la verborrea suficient. És fantàstic interpretar un personatge així. Es fica en tants embolics per crear un marc apassionant. Quan s’hi fica i passes del bo al dolent, transites d’una etiqueta a una altra amb molta facilitat. Tenia ganes de fer un personatge amb aquestes característiques, amb una moralitat dubtosa.

–¿Li pesa l’etiqueta de ser un galant còmic?
–Qualsevol etiqueta pesa quan es repeteix massa. Preferiria l’etiqueta d’actor que fa coses diferents, no només per mi, sinó també per l’espectador. A nivell personal, pel fet de sentir-me creatiu i buscar registres diferents. I des del punt de vista del públic, perquè no m’agrada la sensació que li ofereixo sempre el mateix. Al final, l’etiqueta de galant, el fet d’interpretar un tio de 35 anys encantador però mig tonto en una comèdia romàntica, et deixa un marge de creativitat molt limitat. S’ha d’anar amb compte i triar, o rebutjar papers, en funció del que t’ofereixen.

–¿Creu que ha evolucionat molt més la ficció en televisió que en el món del cine els últims anys?
–Com a espectador sí que he vist canvis substancials a la tele. Però des que vaig estrenar la pel·lícula Azuloscurocasinegro, el 2006, també he vist canvis brutals en la forma de rodar el cine, fins i tot més que en les sèries. Crec que van en paral·lel i que cada un ha tingut el seu propi procés d’evolució, i gairebé sempre molt ràpid. 

0 Comentaris
cargando