Manel Fuentes: "Sóc molt feliç de fer el tipus de televisió que m'agrada"

Sense solució de continuïtat, Manel Fuentes ha tancat la seva etapa com a presentador de Tu cara me suena per encadenar a Antena 3 la nova versió de l’exitós concurs musical, Tu cara no me suena todavía. Aquesta adaptació del xou (ara amb imitadors anònims) ha heretat del format original el dia i l’hora d’emissió (divendres, a les 22.10 hores) i, el que és més important, el seu gran ressò entre l’audiència.

–Sembla que Tu cara no me suena todavía

–Sí. És que al tenir aquesta renovació programa rere programa, la gent ve a fer un hit i això  dona molta qualitat a la gala i també molta emoció. La gent ve amb el que li ha arribat al cor, amb un personatge que s’ha anat preparant durant molts anys sense saber que existia aquest programa.

–La fórmula està tan consolidada que se’n podrien fer versions com xurros.

–¡Home!, sempre s’ha de ser humil, treballar molt i ser molt previngut, perquè no saps mai com funcionaran les coses. En televisió depens no només de com ho fas tu, sinó també de qui tens al davant. Nosaltres intentem sempre fer-ho el millor possible setmana rere setmana i temporada rere temporada. I això no n’és cap excepció.

–¿Els ha sorprès que hagi anat tan bé l’última temporada de Tu cara me suena

–Sí, però recordi que l’anterior va ser una superedició, va ser la més vista, i tothom deia que no es podria superar. I l’hem superat. El que passi amb la competència ens és ben igual.

–¿Se senten orgullosos d’haver derrotat l’històric Sálvame Deluxe 

–Si penses en la gent que hi treballava, doncs segurament et sap greu, perquè al final tots som companys. Però a nivell particular sóc molt feliç de fer el tipus de televisió que m’agrada.

–¿Se li ha posat malament quedar sense vacances per aquest xou?

–La veritat és que la meva vida personal està molt lligada també a aquest format, perquè tinc una banda de rock amb la qual em transformo en Bruce Springsteen. Això em fa ser conscient de la dificultat dels concursants. Ho dic perquè es vegi que aquesta és una passió real a la meva vida. Poder entendre tothom i poder estar en un programa que permet jugar a això va fer que des del minut u jo hi cregués. Ara parlem de l’edició més vista, però quan vam començar, Santiago Segura no es volia afaitar la barba al primer programa perquè deia que duraria dos dies. Jo li contestava que duraríem més i que tingués confiança. Treballar més és un privilegi quan t’agrada el que fas.

–¿L’ha sorprès el gran nivell de Tu cara no me suena todavía

–El treball de càsting és clau. Hem vist la generositat de la gent que s’estima el programa i que ens demanava a crits una edició d’anònims. Aquest programa els ha donat aquesta oportunitat i la feina de tot l’equip ha sigut fer aquesta tria perquè els 70 artistes tinguessin un nivell acceptable per sortir en un programa de televisió i funcionar. En el cas de Tu cara me suena, van començar els que hi havia, perquè n’hi havia molts que no volien venir. Recordo de la por general que hi havia d’endur-nos una garrotada. Doncs no, al final vam demostrar que aquest espai es podia conquistar. I avui dia hi ha moltíssims famosos que volen venir al programa.

–¿Quin concursant l’ha impressionat més?

–El que em fascina més és quan algú sorprèn fins i tot l’artista imitat. La meva història personal va arrencar a la ràdio, a la COPE, i de sobte vaig anar a un programa de televisió en el qual hi havia Cruyff i l’havia d’imitar. Però aquell dia al final vaig imitar Stóitxkov quan ningú l’imitava. I així vaig cridar l’atenció de tothom. Quan veus que Alejandro Sanz envia un tuit dient que el tio que l’ha imitat ho fa perfecte…

–¿Solen coincidir les seves preferències amb el criteri del jurat?

–No. El bo del cas és que no he d’explicar quins són els meus gustos. Entenc la dificultat que tenen ells. Però sí que hi ha hagut gales de Tu cara me suena en què jo potser els hauria posat una altra puntuació. De vegades en alguna pausa et pregunten com ho has vist. Jo estic molt a prop dels concursants, segueixo la seva trajectòria i com els ha anat la setmana. En canvi, el jurat arriba, veu l’actuació i decideix. Jo, que sé com han patit, de vegades penso que la puntuació hauria d’haver sigut diferent. Però el bo del cas és que, al final, el públic des de casa equilibra la balança. Crec que al final hi ha hagut justícia en la tria dels guanyadors.

–¿S’acostuma a preparar algun protocol d’actuació per a casos de necessitat en els directes?

–Sempre dic el mateix: el que m’agrada més d’això és que no hi ha protocol. Poso l’exemple del Xavi o d’Isco, si jugués més el pobre. Jo no sé per on vindrà la pilota. La meva funció és donar ritme i donar passades perquè els cracs vagin marcant gols i la cosa funcioni. A la final de Tu cara me suena va entrar un vídeo que no havia d’entrar de Los Chunguitos. De sobte van tallar el vídeo i em van dir que estava en directe. En aquell moment no hi ha protocol: es tracta de viure-ho i d’explicar uns acudits com vaig fer. Aquest és un ingredient màgic del programa que a mi personalment em fa disfrutar gràcies al bagatge que tinc.

–¿Què és el més important perquè aquests formats tinguin èxit?

–Hi ha d’haver qualitat. Si portéssim famosos que cantessin fatal, no funcionaria ni Tu cara me suena. Tothom, o gairebé tothom, ha de tenir molt nivell.

Notícies relacionades

Elna tremola davant l’arribada d’‘indepes’ amb autocar

Eleccions a Euskadi: dama de 90 anys i no se’n perd ni una

–Però sempre hi ha una nota discordant que es cola com a humorista més que per les seves aptituds musicals, ¿no?

–¡Quina manera de ficar-se amb David Guapo! (riu). El programa ha de ser d’imitació i evolució. Els famosos han de tenir un nivell i a partir d’allà anar millorant. Sílvia Abril va venir un dia d’exhibició a fer allò dels telèfons i li vam demanar que fes unes classes de cant perquè no seria fàcil. I la Sílvia va acabar fent números més que bons. Hi ha d’haver feina al darrere també.