Anar al contingut

El cau de 'La manada'

El barri sevillà on es va forjar la colla d'amics jutjats per una violació múltiple secunda la quadrilla

Busca-raons i grupals, els acusats responen a un estereotip sexista de la masculinitat que és habitual, segons els experts

Julia Camacho

Uns «xavals normals», «encantadors», amb unes famílies meravelloses, gent honrada… Els veïns dels integrants de La manada, el grup de joves de Sevilla jutjats per una violació grupal als Sanfermines del 2016, mantenen encara la seva estranyesa pel que va passar aquella nit. Ni tan sols les converses que han transcendit del grup d’amics, on parlen amb quotidianitat de violacions o de pastilles per sedar les suposades víctimes i que delaten la forma cosificada com veuen les dones, serveixen per esborrar la imatge de normalitat que es té al seu barri dels cinc nois, que donaran la seva versió dels fets davant el jutge aquest dimecres. Com a màxim, els veïns concedeixen que «tenen les seves coses, com qualsevol jove», quan se’ls esmenten el seu caràcter aspre i la seva participació en picabaralles entre seguidors radicals d’equips de futbol. 

L’Institut Nacional d’Estadística (INE) consigna que el barri sevillà de Tres Barrios-Amate, d’on procedeixen, és un dels que tenen la renda mitjana per llar més baixa de tot Espanya. Una zona de blocs d’escassa altura, amb la roba estesa com si fossin banderoles d’una banda a l’altra dels carrers, on viu gent treballadora. Supervivents que miren de tirar endavant. Els moviments veïnals conformen una autèntica xarxa assistencial. Res a veure amb l’estigma marginal que arrosseguen altres zones deprimides de la ciutat.

Dos dels cinc membres de La manada, cosins, van compartir col·legi. Es tracta de J. E. D. (1990), perruquer en el negoci d’un familiar, i A. M. G. (1989), llicenciat com a guàrdia civil el 2015 amb unes notes discretes i que ha sigut pare estant en presó preventiva, després d’un vis-a-vis amb la seva nòvia de sempre. 

Sempre junts

Als carrers del barri van coincidir de petits amb J. A. P. (1989), sense ofici conegut, amb antecedents per robatori amb força i a qui descriuen com entregat a cuidar els seus pares, grans i malalts, i A. J. C. (1988), soldat de professió i integrant de la Unitat Militar d’Emergències (UME), amb antecedents per un delicte de lesions, baralla tumultuària i desordre públic. Tots procedeixen de famílies modestes.

A Pamplona, com a experiència iniciàtica per integrar-se més en el grup, hi va viatjar també A. B. F. (1991), amb antecedents per conducció sota els efectes de l’alcohol i drogues, i robatori amb força. Va ser l’únic que no va anar dos mesos abans a Pozoblanco, on estava destinat el guàrdia civil, i on suposadament el grup va cometre una altra agressió sexual també investigada. Els nois clavaven puntades a qualsevol cosa rodona que trobaven, i s’amagaven per fer campana –l’escola no els motivava– i jugar a ser grans amb els primers cigarrets.

Els veïns els recorden asseguts en un banc, xerrant a les tardes, o amb la pilota. Però sempre junts, com «llobatons en una manada». D’aquí ve el sobrenom que donarien més tard al seu grup de Whatsapp per recordar la  identitat gregària i les seves arrels. I és que per a ells «el poder del llop resideix en la bandada», frase que es tatuaria A. J. C. ja de gran al costat del cap d’un llop udolant. Els unia, entre altres coses, l’amor per un dels equips de la ciutat, el Sevilla F. C. Fanàtics, anaven al camp amb la penya Ultra Biris Norte, una de les més radicals, o disfrutaven de les nits europees del seu equip al bar del barri. El defensaven amb dents i ungles en baralles amb seguidors d’altres clubs, i es van gravar aquesta passió a la pell. Els tatuatges són un dels elements distintius del grup, i el que va permetre als agents identificar-los després de la detallada denúncia de la víctima. A. J. C., el militar, porta l’esquena coberta amb l’escut del club; el perruquer J. E. D, la petjada d’un llop al costat.

El més prolix és J. A. P., que porta el seu cognom a la panxa i l’escut del seu equip a prop del cor. Porta també un cridaner «sense dolor no hi ha joc» i també una imatge dels protagonistes de La taronja mecànica, novel·la d’Anthony Burgess adaptada al cine pel cineasta Stanley Kubrick on es reflecteix precisament el fenomen de la ultraviolència juvenil i amb escenes explícites de violacions. Tots ells representen l’arquetip més sexista de la masculinitat: musculats, violents, tatuats, amb un oci centrat en la festa i el sexe. «Com més noies, millor, així es demostra la masculinitat, i a sobre ho comparteixo amb els altres per demostrar que soc superior pel que fa a sexualitat, el més mascle», destaca al referir-se a aquest cas Carmen Ruiz Repullo, sociòloga i experta en violència de gènere en adolescència i joventut. Els seus estudis confirmen, tristament, que aquest tipus de comportaments «són una cosa quotidiana». 

«En el fons, molts realment creuen que el que va passar no és una violació; és gent per a qui aquesta mena de relacions amb les dones formen part del seu oci sexual nocturn», prossegueix. «Però cometem un error si ho vinculem a una classe social o a les condicions econòmiques, es veu en tots els àmbits», matisa.

"Tros de carn"

Les converses que mantenien en els grups de Whatsapp –hi feien broma amb suposades agressions sexuals i altres els animaven, convertint-se en còmplices de l’agressió–, «delaten la configuració que tenen de la sexualitat». També la seva versió que la denúncia es deu al fet que «no van ser cavallerosos» i no es van acomiadar de la víctima després de la relació sexual suposadament consentida. 

Aquest plantejament es deu, segons els estudis de la sociòloga, a la manera com els joves d’avui configuren els seus paràmetres de sexualitat i relacions. «L’augment en el consum de pornografia i fins i tot prostitució en els més joves indica que se socialitza al voltant d’un món on els afectes i el plaer de la dona queden en segon terme», afirma Ruiz Repullo. «Elles són només un tros de carn al servei de l’home».

Així, des d’aquesta visió sexista i jeràrquica, on el que és masculí s’imposa al femení i de la qual no es té consciència, s’acaben normalitzant certs comportaments. «Si ella se’n va amb diversos tios, li pots fer el que vulguis. I si s’hi nega, ells insisteixen». 

Una visió que s’imposa fins i tot entre les noies joves. És el que passa al barri d’on procedeixen els joves, on fins i tot les dones culpen la noia suposadament violada. «La dona ho tolera perquè forma part d’aquest patriarcat, es pensa que la culpa la té ella per haver-se’n anat amb cinc». 

0 Comentaris
cargando