Ana Orantes, la víctima que no es va rendir

Als fills de Fran alguns companys de col·legi els diuen, coses de nens, que a la seva àvia «la van cremar». Ell encara no els vol explicar el que va succeir el desembre del 1997, però ja té al cap el que els dirà quan arribi el moment. Que l’àvia Ana va ser una dona «molt valenta» de la qual ell se sent «molt orgullós». Valenta perquè ella és Ana Orantes, la primera dona que es va atrevir a denunciar a la televisió les pallisses que vivia a casa. Tretze dies després, el seu exmarit, a qui un jutge va obligar a compartir la casa familiar de Cúllar Vega (Granada), li va pegar fins a deixar-la inconscient i la va cremar al pati per haver-lo sotmès a una humiliació així.

    

Amb calma, com qui explica una tarda passada amb amigues, Ana Orantes, de 60 anys d’edat, es va treure a la tele la llosa que arrossegava durant 40 anys de matrimoni, en què ella es va limitar a ser «el paquet», l’«analfabeta» que tenia l’única missió de tenir la casa i el menjar preparats per a «aquell senyor», com Fran Orantes es refereix a José Parejo, condemnat a 17 anys de presó, on va morir. «És el meu pare només perquè em va concebre, però mai s’ha portat com a tal», relata. De fet, els germans es van treure el cognom patern.

    

«Jo no valia un duro, i m’ho creia perquè tenia onze fills i no tenia enlloc on anar», va relatar Ana en un programa de testimonis a la televisió pública andalusa. Els acudits que abundaven a la tele durant aquells anys van donar pas de sobte al trencament. «Em clavava pallisses un dia rere l’altre…  jo havia d’aguantar. Em feia por, horror». «Tota la seva obsessió era agafar-me pels cabells i llençar-me contra la paret». El públic contenia la respiració mentre ella, plena de dignitat, relatava com en alguna ocasió, després de deixar-la inconscient a base de cops de puny, la seva exparella l’havia reanimat amb el boca a boca només per poder seguir pegant-li.

    El maltractament també era psicològic. Fran, que llavors tenia 19 anys, recorda com els anava portant d’una banda a l’altra de la província per aïllar-los. «Quan començàvem a relacionar-nos amb algú, immediatament ens n’anàvem». L’últim cop va pretendre que s’instal·lessin en una finca al mig del camp, sense aigua ni llum. «Amb una bombona de butà ens espavilem», els va dir. La seva mare es va plantar. «¿Fins on arribava el seu cap?», es pregunta Fran, «el seu únic objectiu era aïllar-nos, tractar-nos com titelles, i quan destorbàvem, ens feia fora».

    

Els fills que encara vivien amb ells van voler marxar, però va poder més el fet de no deixar sola la mare. «Jo sempre recordaré que no volia viure amb ell, vaig voler desaparèixer». Ana va ser valenta i va fer el pas per a la separació, va provar d’escapar-se i recompondre la seva maltractada vida, però el jutge els va obligar a compartir casa. «Li van dir que com s’havia de separar, si el seu exmarit estava tot el dia plorant perquè l’estimava molt», lamenta amargament Fran.

10 denúncies

Ella, que provava de dissimular els cops davant els seus fills atribuint-los a ensopegades, alguna vegada «ens va arrencar del llit per anar-nos-en amb el que dúiem, però ¿on havíem d’anar?». «Vam trucar a moltes portes, però totes se’ns tancaven», retreu al recordar que Ana va denunciar fins en 10 ocasions la violència que patia, i que s’estenia als fills. Ni tans sols a la família van trobar comprensió. En la materna, perquè van decidir no ficar-se en una decisió que Ana havia pres, tot i les recomanacions que no s’ajuntés amb Parejo. La paterna, perquè justificava l’agressor. «Si pegava a la meva mare, era perquè alguna cosa devia haver fet ella, perquè el posava al límit». També els veïns deien que com podia fer això que explicaven si era una persona meravellosa. 

Notícies relacionades

Aquesta és la carta de la filla d'Ana Orantes 20 anys després de l'assassinat de la seva mare

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

    

Per la família, el mes de desembre és especialment dur. No només per l’aniversari de la mort d’Ana, sinó perquè ells «mai vam poder viure i disfrutar aquestes dates». Ara, Fran vol recuperar la figura de qui va ser el pilar de la seva vida. «Ella era molt forta, treballadora i riallera, ho donava tot. És una cosa que tots els fills diuen de les seves mares, però la meva era especial: mai es va rendir».