Anar al contingut

HISTÒRIA DE SUPERACIÓ

Un as de la ciència amb ulleres fosques

Francesc Ganau ha quedat primer de la seva promoció de Biomedicina i vol investigar sobre la malaltia genètica que l'ha deixat cec

Lleidatà de 22 anys, comparteix pis al campus de la UAB amb la seva gemana petita, amb la mateixa malaltia i que estudia Física

Helena López

zentauroepp41103138 bellaterra 27 11 2017 barcelona entrevista con francesc gana171128123643

RICARD CUGAT

Francesc Ganau, al campus de la UAB / RICARD CUGAT

Cadascú té la seva especialitat. Ell renta els plats i frega el terra. Ella fa el lavabo i escombra. Fins aquí, un esquema com un altre qualsevol per intentar posar ordre en un pis d’estudiants, com el que comparteixen el Francesc i la seva germana a la Vila Universitària de la UAB. «El truc és fregar sempre com si estigués tot molt molt brut», confessa el Francesc, aquests dies a Filadèlfia. El viatge, per participar en un congrés científic internacional, és el seu premi per haver sigut el primer de la seva promoció de Biomedicina a la Universitat de Lleida.

A més de ser un estudiant brillant –actualment cursa un màster en Bioinformàtica a la Universitat Autònoma de Barcelona, d’aquí la seva nova residència– i un bon germà gran, Francesc Ganau té només entre el 5% i el 7% de visió. En percentatges tan baixos és difícil de calcular. La seva és una malaltia genètica, encara que no té cap antecedent a la família. «Vaig néixer perfectament i va ser als quatre anys quan els meus pares van notar que m’acostava molt per veure la tele. En un any vaig perdre el 90% de la visió. Em vaig estabilitzar als cinc anys, amb el 10%, però des d’aleshores he anat perdent una mica més a l’haver forçat tant la vista. Si la gent normal amb els anys té vista cansada, imagina’t algú com jo...», se sincera el jove científic.

SENSE ANTECEDENTS

El Francesc té 22 anys. «Quan m’ho van diagnosticar, el 2008, em van dir que en 10 anys potser s’hauria avançat en la investigació de la malaltia. Es compleixen l’any que ve...», explica amb el somriure que no l’abandona. Potser l’avanç arribi de la seva mà. Va estudiar Biomedicina amb aquest objectiu, després d’haver fet el treball de recerca a l’institut sobre la seva malaltia i la de la seva germana. Tot i no tenir antecedents, la seva germana també la pateix. Com a ell, això no li impedeix ser una gran estudiant; en el seu cas, de primer de Física.

«El nostre cas és molt sever. Aquesta malaltia, la síndrome de Stargardt, s’acostuma a començar a desenvolupar cap als 16 anys i s’acostuma a conservar més visió. En el nostre cas va començar molt abans i vam perdre molt més», relata en una taula d’un bar de la Vila Universitària, després de classe.

Va elegir el màster en Bioinformàtica perquè era l’únic que podia fer. «Jo necessito l’ordinador per a tot i és l’única especialitat a la qual podia accedir, perquè en totes les altres has de fer pràctiques amb potets, i per a mi és impossible. Durant la carrera es van inventar una petita beca per a un company de classe, i ell m’ajudava amb les pràctiques», explica el lleidatà, que admet que no és «d’esperit informàtic».

«La informàtica, com a eina, està molt bé; la necessito, a més. Però no l’entenc com a finalitat. ¿Informàtica per aplicar-la a què? En això estic. Pensant-ho, per veure què faig el curs que ve», prossegueix. Es planteja anar-se’n a estudiar fora. A alguna ciutat europea. Domina l’anglès i el francès. «De petit no podia fer futbol ni tennis, i els meus pares volien que fes extraescolars, com qualsevol nen, així que vaig estudiar anglès i francès. I violoncel, també vaig estudiar violoncel, vaig anar a classes fins que vaig acabar l’institut», enumera.

Les pràctiques de la carrera, el curs passat, les va fer a la Pompeu Fabra, a Barcelona. «Va ser un canvi. La carrera la vaig fer a Lleida perquè els meus pares no tenien clar que me n’anés a viure sol, amb 18 anys; però als 22 vaig passar de la casa familiar a Lleida a una residència d’estudiants a la Barceloneta, on et despertava cada nit un grup de turistes borratxos», explica divertit. L’experiència li va servir per confirmar que estava preparat per viure sol. Així que, ¿per què no fer-ho el curs que ve en algun altre país?

A classe fa servir una mena de taquígraf. «Ho apunto tot. Tot. I després, a casa, m’ho llegeixo, amb calma. Trigo a llegir un text set vegades més que una persona normal, així que calcula quatre hores de classe diàries, més dues o tres de treball a casa», assenyala. Aquest treball el fa en un ordinador especial, en què escriu en blanc sobre negre, amb una lletra molt gran.

ELS EXÀMENS

Per als exàmens, demana que els imprimeixin en lletra Arial de cos 20. «Sempre hi havia algun profe que et venia amb un DIN A3. ¡I jo els deia que la mida del paper era igual, que ja m’anava bé un DIN A4, que el problema era la mida de la lletra!», explica divertit. Demana també una mica més de temps, ja que triga més a llegir els enunciats, sobretot en els exàmens tipus test.

Com sol passar amb els germans grans, el Francesc va obrir el camí a la seva germana, que sí que ha marxat de casa als 18. «A ella li costa més llegir que a mi, així que vam buscar una carrera amb poques lletres, i de Física no en feien a Lleida, de manera que vam aprofitar que Bioinformàtica la feien a la UAB i ens hi vam inscriure tots dos. Ella està supercontenta, és clar», explica el jove, que confessa que l’aspecte que tenen menys controlat –com en qualsevol bon pis d’estudiants– és el menjar: «Tirem molt de túpers de la mama i d’entrepans, i, al migdia, acostumem a dinar al bar de la facultat», conclou el biomèdic, que insisteix que el que més l’incomoda és que la gent s’incomodi en la seva presència.

«El meu truc –conclou– és el sentit de l’humor. Soc el primer que me’n ric de la situació, per destensar l’ambient. Aquesta ha sigut la meva màxima sempre. I m’ha funcionat». No hi ha cap dubte.

0 Comentaris
cargando