"Quan sentíem l'ascensor, ens posàvem a tremolar"

Quan Pilar Díaz, els seus dos germans i la seva mare sentien que l’ascensor s’aturava al replà de casa seva a Madrid, el cor se’ls encongia i començaven a tremolar. Era l’anunci que s’acostava el pare i amb ell els cops, insults i humiliacions quan venia de mal humor. Això va ser una constant els primers anys de la seva vida. Una conducta que ha marcat la resta de les seves vides, com ho fa amb els milers de menors atrapats per la violència masclista i el maltractament infantil.

Aquest any ha emergit amb especial força la problemàtica arran de la sinistra cadena de morts de menors a mans del seu progenitor. Vuit morts fins ara, la punta de l’iceberg. Els casos extrems de situacions com la viscuda per Pilar que normalment es mantenen ocultes.

Submissió absoluta

«Gairebé des que vaig néixer, els meus primers records estan vinculats a la por. No sé si mai en algun moment he arribat a estimar el meu pare. Del que estic segura és que sempre m’ha fet por», recorda. La seva mare intentava protegir-los, però des de la submissió. Els instruïa perquè amb el seu comportament evitessin els brots de violència del pare.

«No feu això, no digueu això», els recomanava. La veritat és que moltes vegades funcionava. Ells es comportaven molt bé. Però no servia de res si el maltractador arribava amb l’ànim alterat. Podia passar de tot, des d’humiliacions i insults fins a llançar-los ganivets o gots.

El pitjor d’aquesta estratègia per afrontar el terror és que «interioritzava en nosaltres, les víctimes, que el nostre comportament podia provocar la violència, que segons què féssim podíem ser-ne culpables».

Demanda retirada

La seva mare, recorda, estava atrapada en aquesta espiral barreja de rebuig i sentiment de culpa: «No sabia què fer, estava anul·lada». Una vegada va arribar a interposar una denúncia, però a l’arribar el judici l’advocada li va aconsellar que retirés la demanda si el marit es comprometia a sotmetre’s a un tractament psiquiàtric. «Ella va acceptar, però el marit va anar a dues o tres sessions i tot va seguir igual», lamenta.

Si hi ha menors a casa d’un maltractador, els nens es converteixen, segons Pilar, en dobles víctimes «perquè les mares no poden exercir de bones mares». «La meva mare ens va ensenyar a sotmetre’ns per mantenir una certa pau familiar i això, sobretot per a les nenes, és terrible. Vam absorbir la seva actitud de dona anul·lada. Vam aprendre a estimar la persona que et fa mal», explica.

Encara que el maltractament físic deixa les seves seqüeles («durant anys quan algú s’acostava molt, em tirava enrere»), el pitjor és l’empremta psicològica. Durant molt més temps no va saber distingir entre una relació tòxica d’una que no ho fos. «L’aprenentatge que algú que t’estima no et fa mal és difícil per a les dones que hem passat aquestes situacions», sosté.

Menors que maltracten de grans

Per als homes el risc és convertir-se en maltractadors, com ha passat amb alguns dels seus cosins amb qui de petita compartia confidències sobre l’infern que sovint eren les seves llars. No conceben una altra relació amb les dones.

Notícies relacionades

"No em feien mal els cops, em feia mal que ho haguessin vist les meves filles una altra vegada"

Dones a la recerca de la seva força

La història de la seva família ha acabat bé. Quan ja eren majors d’edat, les germanes gairebé van obligar la mare a divorciar-se. Després d’assabentar-se’n, el marit s’acostava cada nit als seus llits i simulava disparar-los amb un gest de la mà. I els deia que compraria una arma per acabar amb totes. Fins que van fugir del domicili. Només hi van tornar quan la sentència el va expulsar a ell.

Al cap de molts anys i després de sotmetre’s a molta teràpia, Pilar, als seus 52 anys, se sent recuperada, però com que no vol que el camí es faci tan llarg per a altres víctimes ha creat l’associació Flors al Desert amb persones que han viscut situacions similars en la infància. «Els nens pateixen molt més del que es vol reconèixer. És important que d’això pugui sortir, que se’ls ofereixi una llum al final el túnel», demana, després d’explicar en públic, per primer cop, la seva història personal.