"No em feien mal els cops, em feia mal que ho haguessin vist les meves filles una altra vegada"

Elles han sobreviscut a la violència masclista. 45 dones i vuit menors des de començament d'any a Espanya no. 

Tot i que la sentència va condemnar el seu agressor a una multa de 600 euros i una indemnització de 450, el jutge va considerar l’episodi una baralla, no una agressió masclista, i Vera encara pot pensar que va tenir sort: va aconseguir la custòdia del seu fill. Allò que la justícia va etiquetar com a baralla, va ser la pallissa que el seu ex li va clavar davant del seu nadó de set mesos i que la va fer adonar que havia de fugir d’allò. «Dels dos mossos que em van interrogar, el noi va assegurar davant el jutge no recordar si tenia sang a la boca. ¿Tu prens declaració a una dona que truca demanant auxili i no recordes si tenia sang a la boca?», qüestiona.

    

Vera Vásquez té 33 anys i va arribar a Barcelona en fa 11. Va deixar Veneçuela amb la seva parella de llavors, que ja a Espanya va començar a maltractar-la. Mai el va denunciar. «Als tres anys de separar-me, vaig conèixer el pare del meu fill. Les alarmes em van saltar abans de la pallissa per tot el que ja havia viscut abans, però estic sola, en un país que no és el meu, sense família, amb un nen petit...», prossegueix la dona, que insisteix a denunciar la crueltat del sistema. «Quan et decideixes a denunciar, ets tu la que se sent jutjada. Et fan reviure-ho tot una vegada i una altra. Ets tu la que ha de demostrar que et va pegar, en lloc de demostrar ell que no ho va fer», afegeix la noia, recuperada, que està refent la seva vida estudiant Integració Social al IOC.

    

Tot i que el jutge li va donar permís per tornar a Veneçuela, no pot fer-ho perquè el pare no vol renovar el passaport del nen. «Aquest és un altre tipus de violència. És pervers que el sistema t’obligui a seguir depenent del teu agressor», conclou camí del metro, amb Ambra de Turro, Eva Flores i Anna Passarell.

COMPROMÍS

Les dues primeres, com Vera, s’integren a la Xarxa de Mentors de la Fundació Surt, coordinada per Passarell i formada per un grup de dones compromeses que han patit violència masclista, han tirat endavant i treballen en accions de sensibilització, visibilització, prevenció i denúncia, com asseure’s ahir davant de la gravadora amb el cap ben alt i una valentia que eriça la pell, tot i la seva insistència que no volen ser valentes, sinó lliures. Elles han sobreviscut a la violència masclista, però 45 dones i 8 menors des de començament d’any a Espanya, no.

    

«A la societat li agrada més la imatge de la dona víctima. Ens hi neguem. No volem amagar-nos, volem ser lliures», assenyala Ambra, avui la viva imatge d’una dona lliure. Aquesta italiana amb cinc idiomes va viure per primera vegada a Barcelona el 2003 via Erasmus. Hi va tornar a l’acabar la carrera i perdre la visió. Va conèixer un home i es va enamorar: «Tot perfecte, un festeig fantàstic fins que es va començar a convertir en dictadura. Em controlava i em feia sentir culpable per tot».

BUSCAR SUPORTS

Després de tenir la seva filla va treure les forces per deixar-lo. «Jo no volia aquesta vida per a ella». «Em deia que si em volia separar aniria a la Generalitat i em prendrien la nena perquè era de fora, una inútil...», narra Ambra, que en un primer moment tampoc va trobar suports. «A més, em sentia culpable. ¿Si ets tan intel·ligent, com és que te n’has anat amb un tio així?», es repetia –i li repetien– després d’anys de violència. Després d’aterrar a Surt, Ambra no només ha recobrat l’autoestima, sinó que s’ha convertit en activista feminista, centrada a defensar dones amb alguna discapacitat.

    

Eva té diverses frases gravades. Per exemple: «Jo no deixaré la feina per cuidar la nena, la deixes tu; que la merda que tu cobres la guanyo jo en un dia». L’hi va dir el seu ex quan es va quedar embarassada de la primera filla. Com Vera i Ambra, Eva va fer el clic quan va veure reflectida la seva vida en la de la filla. «Quan li vaig dir ‘fins aquí hem arribat’, s’ho va emportar tot. Però ell es va quedar –reviu–. Va ser a l’agost i fins al setembre els jutjats estaven tancats. Tenia por, no sabia què fer». Fins que una tarda va pujar al Tibidabo amb les seves dues filles. Va anar a buscar-la, la va tirar a terra i li va pegar.

ARXIVAMENT JUDICIAL

«Gràcies a aquesta denúncia va sortir de casa. Posar-la va ser duríssim. Quatre hores a comissaria després de l’hospital. Els morats no em feien mal, sinó que ho haguessin vist les meves filles, una altra vegada». Com li va succeir a Vera, el jutge no ho va considerar una agressió de violència de gènere i va arxivar la denúncia. En el seu cas, a més, va dictar custòdia compartida.

Notícies relacionades

Dones a la recerca de la seva força

Un crim a Vinaròs eleva a 45 les dones assassinades per la seva parella

    

«És clar que hi havia hagut agressions abans, però no denúncies. Tu no denuncies que t’estampa contra la planxa i et trenca dues costelles. Justifiques, justifiques, justifiques sempre. Per la mateixa por. Fins i tot la vergonya. Si ho expliques estàs acceptant-ho. El primer que fas és allunyar-te de la família. No vols que sàpiguen el que estàs vivint i a ells els va bé», explica Eva amb els ulls humits, però amb decisió. I somriu. «Sortir és difícil, però no impossible. No hi ha un minut que no em senti orgullosa de la meva nova vida. Puc sentir, explicar, ser jo».