Paquita Sitzer: "Sempre estaré agraïda a aquells herois del Pirineu"

zentauroepp41044923 barcelona  22 11 2017      paquita sitzer va emigrar amb els171122161245

zentauroepp41044923 barcelona 22 11 2017 paquita sitzer va emigrar amb els171122161245 / JULIO CARBO

3
Es llegeix en minuts
CARME ESCALES / BARCELONA

Paquita Sitzer (Françoise Bielinsky és el seu nom de soltera) tenia 5 anys quan va travessar les muntanyes de França fins a la Vall d'Aran amb els seus pares i el seu germà, cinc anys més gran. Era 1942, i ells, una família jueva que fugia de la persecució nazi. Anaven a peu i a ella a estones la carregaven a coll guies que coneixien el camí. Les, Lleida, Barcelona i Vigo van ser els seus destins següents, fins a travessar l'Atlàntic a bord del Cabo de Buena Esperanza, que els va portar a Veneçuela, on viu. Fa un any va tornar a Catalunya per caminar de nou per aquell camí d'evasió. Una càmera va filmar el retrobament i les paraules de Paquita, com a part del documental Perseguits i salvats que es presenta avui a les 19.00 hores al Macba. Dissabte a les 22.00 hores s'estrenarà a les televisions locals, Movistar+ (canal 159) i www.laxarxa.cat.

-¿Recorda res de la travessia?

-Gairebé res. I al moure'ns tant la memòria queda més difusa. Guardo sensacions com el cansament, vaig arribar a Les esgotada, encara que em van dir que els guies m'havien portat a coll. Per protegir-nos, els meus pares no en parlaven mai.

-I de 1942 a ser protagonista en el documental, ¿com hi ha arribat?

-L'historiador Josep Calvet -assessor del documental i autor del llibre Huyendo del Holocausto (Ediciones Milenio-) em va localitzar a través de la Yad Vashem, organització que aglutina supervivents de l'Holocaust i recorda les víctimes. Em va telefonar i després em va enviar documentació amb informació que jo desconeixia.

 

-¿Per exemple?

-Quan a Les vam ser arrestats perquè teníem el visat per entrar a Espanya però no la sortida de França. Ens van detenir amb l'ordre de portar-nos a la presó de Sort, abans de a la de Miranda de Ebro. Però hi va haver gent a Les que va demanar que ens deixessin, perquè no ens fessin tornar a França. M'emociona que hi hagués persones que n'ajudessin altres a salvar-se i estaré sempre agraïda a aquells herois anònims del Pirineu que van arriscar la vida per la nostra.

-Calvet li va donar part del seu passat.

-Sí, em va regalar tot un capítol de la meva vida. El que va trobar em va posar la pell de gallina, va ser sorprenent. Vaig voler celebrar el meu 75è aniversari a Les i el poble va muntar una festa. Agrairé sempre tot el que vaig rebre dels catalans, que va ser tornar a néixer. El meu germà, que ja va morir, recordava més coses, però no en parlava mai. Sí que li vaig sentir a dir als seus amics: «Els republicans catalans ens van salvar». Tenia més de 70 anys quan ho va dir la primera vegada.

-¿El seu marit també era jueu?

-Sí, i també supervivent de la persecució a Polònia. A ell el va salvar una carta de bateig en què deia que era fill il·legítim. Una amiga ens va presentar a Nova York, on jo vaig anar a estudiar. Els seus pares parlaven jiddisch, la llengua jueva, i jo també. Allò ens va unir més.

-¿Se sent part d'una minoria?

-Em sento diferent de vegades, com per Nadal, però, gràcies al que he viscut, al meu costat no hi haurà mai ningú que se senti abandonat o sol. Si jo ho veig, m'hi acosto. El meu pare em deia: «El satisfet no es creu l'afamat», però avui la mirada al refugiat, a l'immigrant, a la minoria, no pot ser igual que la de l'Holocaust.

Notícies relacionades

-¿Què li sembla la recuperació de les rutes d'evasió com a atractiu turístic però amb fins educatius sobre la memòria històrica?

-Em va sorprendre com han senyalitzat de bé els camins d'evasió. És importantíssima i increïble l'educació que aquelles precioses muntanyes fan amb el missatge d'aquells camins. Els panells amb explicacions i fotos en blanc i negre són una meravella. Em va enorgullir molt veure com ho havien fet de bé la Diputació de Lleida i els ajuntaments. I vull tornar a veure-ho amb calma.