Anar al contingut

Carles Pastor, guardià del periodisme (1948-2017)

Assenyat, racional, honest, tolerant, Pastor era un periodista insubornable i respectat per tots

Luis Mauri

zentauroepp2236561 carles carlos pastor171110185206

periodico

A finals dels 90, Carles Pastor, amb qui anys enrere havia treballat a la redacció barcelonina d'El País, em va oferir un lloc a les seves ordres a la secció de Política d'EL PERIÓDICO.

–T'agraeixo la confiança que diposites en mi, Carles. Espero saber fer bé les coses.

–Deixa't de bestieses. Les coses sortiran bé unes vegades i algunes altres malament, com tot en la vida.

Aquest era Carles Pastor. Assenyat, racional, realista, honest. Un home bo, sense falsedats. Periodista insubornable i entregat sense reserves al seu ofici, era un dels més reconeguts especialistes en política catalana, que va cobrir amb mètode indesmaiable des de les últims convulsions de la dictadura franquista. Va treballar al cèlebre i desaparegut 'Mundo Diario' i a 'El País', i va ser membre fundador de la redacció d'EL PERIÓDICO, on va exercir com a subdirector de Política i, en l'última etapa, d'Opinió.

Informació i opinió

Dotat d'una autoexigència professional i ètica exemplars, era profundament respectat pels polítics, inclosos aquells que patien els seus dards informatius. I també pels seus col·legues, que tan sovint s'havien de conformar amb anar a rebuf de les seves primícies. Guardià inflexible de la frontera entre informació i opinió, detestava els opino-de-tot-i-no-sé-de-res que proliferen sense rubor ni vergonya a les tertúlies radiofòniques i televisives.

Pastor no sabia o no volia prendre's les coses a la lleugera o deixar-les a mitges. El que feia, ho feia a consciència.

–¿Veus aquesta paret? Imagina't que és una notícia. La veiem, és aquí, la toquem, no hi ha marge d'error. Podríem publicar que aquesta paret existeix. Però amb això no n'hi ha prou. Pregunta't i investiga què hi ha darrere de la paret. Això és el que se li ha d'explicar al lector. 

Així solia definir la missió del periodista. El periodista ha de dissipar la foscor amb la informació despullada, veraç, contrastada, objectiva, honesta. No era amic d'adorns o poliments innecessaris, i no els tolerava de cap manera quan el que perseguien era maquillar una tasca informativa deficitària o directament indigent. 

La Síndrome del Tancament

Serè, dialogant, tolerant, progressista. Generós amb els companys d'ofici i amb els estudiants de periodisme als quals va brindar la seva saviesa i la seva experiència a les aules de la UPF. Sempre atent a les opinions alienes, mai utilitzava els galons que tan merescudament portava per imposar el seu criteri als seus subalterns.

Així era Pastor, excepte uns 45 o 50 minuts al dia. Com tot cap de redacció, no se salvava de la Síndrome del Tancament. Una hora abans del tancament de l'edició del diari, les seves celles mutaven en un circumflex pelut i amb el taló de la sabata marcava contra el terra el pas dels segons.

–¡Tanqueu d'una vegada les vostres pàgines, maleïts!

Tancada l'edició, les celles tornaven a la seva posició afable i un somriure tímid li reconquistava la cara. Llavors explicava qualsevol de les mil anècdotes de la seva llarga trajectòria professional, com el viatge en el seu Seat 600 a Madrid per cobrir la històrica reunió entre Adolfo Suárez i Josep Tarradellas en el retorn d'aquest de l'exili, o una història sobre el món de l'ensenyament, sens dubte inspirada per Maite Vallejo, la seva dona, professora de Literatura, a qui va conèixer d'estudiant a la Facultat de Filosofia i Lletres, on ell cursava Història a la vegada que Periodisme a l'Escola Oficial, o qualsevol fet lligat als seus neguits pels estudis o la carrera dels seus dos fills, David i Àlex, avui reconeguts cineastes establerts a Nova York, un, i a Los Angeles, l'altre. 

Jazz, cine, Història, família

Quan els seus fills eren petits, disfrutava portant-los al teatre, a concerts, a espectacles de titelles. Ara, ja jubilat, s'entregava amb igual fervor a les seves dues netes i esperava amb impaciència el que està en camí. 

L'escàs temps que no li absorbia el periodisme era completament per a la seva família. Estimava els viatges, ja fossin de feina o de plaer, que en el seu cas no eren opcions antitètiques. També el jazz i el cine, passió aquesta última que va progressar geomètricament arran de la dedicació professional dels seus fills. Era un lector voraç, però així com la seva dona es delectava amb la novel·la i la poesia, en els seus prestatges només hi havia lloc per a volums d'assaig, amb predilecció especial per la història, el periodisme i, per descomptat, la política.

–Ja veig que és cert que el periodisme i la ficció estan enfrontats –solia dir fent broma Maite amb ell.

Temes: Premsa

0 Comentaris
cargando