Anar al contingut

JORNADES SOBRE L'ESTIGMA PENITENCIARI

"¿Com va poder sortir tant d'odi de dins meu?"

Ricard Pinilla rememora la seva participació en la mort d'una indigent que dormia en un caixer

El jove, condemnat a 17 anys, se sotmet a una 'lapidació' pública com una espècie de teràpia

Teresa Pérez / Barcelona

jjubierre40850420 barcelona 07 11 2017 reportaje sobre el estigma penitenciar171108122801

FERRAN NADEU

Matinada del 16 de desembre del 2005. Una data inesborrable per a Ricard Pinilla (Barcelona, 1987) i per a la família de María Rosario Endrinal, la indigent que dormia en un caixer de la zona més acomodada de Barcelona al qual tres adolescents, un d’ells menor d’edat, hi van calar foc amb ella dins. Les cremades van acabar amb la vida de la dona dos dies més tard.

Gairebé 12 anys després, ja en règim obert, Pinilla descriu a aquest diari el perquè d’aquella crueltat sense límit. «Jo era un adolescent perdut, amb infinitat de carències, que em vaig endinsar en una etapa de violència gratuïta a la qual vaig posar punt final matant una persona. Era una indigent, però tant se val, era una persona», recorda. És el seu relat del crim que va esquinçar l’opinió pública i pel qual va ser condemnat a 17 anys de presó.

L’atrocitat que escupen les imatges gravades el dia dels fets per la càmera del caixer del banc són la seva principal mortificació: «Em resulta incomprensible comprovar com va poder sortir tant odi de dins meu. Com vaig poder arribar a aquest punt de maltractament. Encara avui, gairebé 12 anys després, em sembla impossible». Aquelles imatges formen part de la memòria col·lectiva. Ricard va participar aquest dimarts a Barcelona en la jornada L’estigma penitenciari, organitzada per les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) per reivindicar el dret a les segones oportunitats. Núria Iturbe, membre de la Comissió de l’Àmbit Penitenciari i Execució Penal de l’entitat, explica que «només així [amb segones oportunitats] es pot evitar que tornin a reincidir i es construirà una societat més justa i cohesionada».

Bàlsam guaridor

Amb 30 anys ja complerts, Ricard, que es considera una persona nova, se sotmet a una lapidació pública com una espècie de teràpia per intentar curar la mort sense sentit de María Rosario. Per això narra el succés a cara descoberta. Fa un any ja va concedir una entrevista a manera de bàlsam guaridor. «El que intento és que el meu dolor serveixi per a alguna cosa, per això no m’amago. Sento que li dec alguna cosa a la societat».

Pinilla, estudiant d’un grau superior d’Informàtica, diu que ja hi ha dies que no se’n recorda del delicte que va cometre, però afirma que el dolor que sent «no es dissol en el no-res» i que li pesa «com una llosa». Potser per això està intentant, a través dels serveis penitenciaris, un procés de mediació per parlar amb la mare i la filla de María Rosario, «però no estan receptives». Ho entén: «El que vaig fer em suposa una deshonra absoluta». ¿Què vol explicar-los? «Són coses que em reservo per a aquest moment. És un tema molt espinós, suposarà un altre descens als abismes», afirma.

Cap al precipici

Ricard descriu la seva existència com «el desengany d’una vida». Era un jove sense rumb, sense res, i ja caminava de dret al precipici. «Potser hauria sigut diferent si de petit hagués rebut afecte. M’he empassat molt odi i he viscut molts conflictes en una família desestructurada, ara en la ruïna, però llavors rica».

Aquest rancor segueix formant part de la seva vida, ara dirigit al sistema penitenciari. «M’han destrossat uns anys que no em tornaran», argumenta. «És molt fàcil criticar-me pel que vaig fer, però per molt mal que hagi fet no tenen per què apedregar-me», opina. 

0 Comentaris
cargando