Gallecs a Catalunya: desolats pels focs i orgullosos de la seva gent

A Ramón Rey, de 72 anys i natural de Monforte de Lemos (Lugo), li cauen les llàgrimes només d’explicar-ho. «Han destrossat el pulmó de Galícia. I tot el mal que li fan a la meva terra em treu a mi anys de vida», lamenta. Rey, pelleter ja jubilat, fa 54 anys que viu a Barcelona. És el secretari de l’Associació Cultural Amics de Sant Froilà, que divulga i protegeix la festivitat gallega d’aquest sant. I també és un dels 80.000 gallecs de naixement que resideixen a Catalunya. Ha viscut els recents incendis de Galícia, que han matat quatre persones i han cremat unes 35.500 hectàrees, segons les estimacions provisionals de la Xunta, a mil quilòmetres de distància. Però la distància no ha mitigat el dolor.

«Jo veia les imatges per televisió i plorava. Aquelles cadenes humanes per defensar les propietats, la gent rescatant els seus animalets... Només això em dona esperança: la solidaritat de la ciutadania», relata Rey. «I sé que tornaré a plorar quan torni a la meva terra i la vegi cremada», afegeix. L’envaeixen, i no ho dissimula, sentiments de «tristesa, des­olació i desesperança».

EL ‘PRESTIGE’ / Per aquest gallec, el sentiment que la ciutadania té és similar al generat per l’enfonsament del Prestige el 2002. «Me’n recordo molt de com es va mobilitzar la gent. Va ser la primera a anar a recollir el chapapote a les platges». Aquella imatge de la ciutadania (gallega, però també de fora) vestida de blanc i netejant les platges va quedar marcada a foc en la ment de moltes generacions. Va ser la primera catàstrofe ambiental de l’Espanya del segle XXI. La recent onada d’incendis (sense oblidar la de l’estiu del 2006, quan es van cremar més de 80.000 hectàrees) evoca aquell episodi.

«Sí, tenim la mateixa sensació de desemparament que amb el Prestige. La Xunta [amb el popular Alberto Núñez Feijóo com a president] és inoperant», assenyala Elena Quintairos, filòloga de 54 anys i natural d’Ourense. «Desemparament perquè qui hauria de vetllar per la teva seguretat no ho fa i resulta que és el veí el que t’ajuda a apagar l’incendi». Segons Quintairos, que fa quatre anys que viu a Barcelona, aquest «drama» existeix des de fa molt a Galícia. «Un estiu, quan tenia 20 anys, es va cremar la malesa de darrere de la casa dels meus pares. Tots ens vam llançar a apagar el foc, que ens venia a sobre. Conec aquesta angoixa i ara la torno a recordar veient les imatges per televisió».

Segons ella cal que «la gent pensi bé a qui vota», i subratlla que va ser el PP, igual que ara, qui va estar al capdavant de la gestió del Prestige. «Estic tristíssima, però a la vegada enfadada i indignada. Aquests incendis tenen prou envergadura perquè s’analitzin a fons», opina Quintairos. A ella li ha dolgut especialment veure Baiona cremar-se, municipi viguès al qual la uneixen «llaços sentimentals». «Et cauen les llàgrimes, per descomptat», manifesta.

Diumenge, quan els incendis de Galícia arribaven a la màxima intensitat, Laura Suárez, de 28 anys, es desplaçava en cotxe des d’Ourense fins a Barcelona, on treballa des de fa anys. «Vaig veure com es destruïa una part de Galícia des del cotxe. Era molt trist. Jo ja venia cap a Barcelona amb una idea de la magnitud del des­astre», relata aquesta psicòloga esportiva.

La jove recorda com el 2002 va participar amb el seu institut, l’As Lagoas, en una cadena humana que es va organitzar per tota la costa gallega amb motiu de l’enfonsament del Prestige. «És una mica la mateixa frustració, la mateixa impotència –diu–. I em fa por que, com va passar llavors, això s’acabi oblidant». 

ANGOIXA     / «Jo, l’angoixa dels incendis, la tinc des de petit...», explica per la seva part Teodoro Álvarez, farmacèutic jubilat de 71 anys i president de la Irmandade Galega O Botafumeiro (Cerdanyola del Vallès). «A Galícia tota la vida hi ha hagut incendis. Era un espectacle commovedor veure com es cremaven quilòmetres i quilòmetres de muntanyes. La meva mare deia: Xa pasaron as festas do 15 [d’agost], agora veñen os incendios», lamenta Álvarez, que viu a Catalunya des de la dècada dels 50.

Notícies relacionades

Tots els focs, el foc

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Natural de Portomourisco, un poblet de Petín (Ourense), sap prou bé què és tenir «avions passant a menys de 50 metres de terra». «Aquest estiu vaig estar per Lobios (Ourense) i allò estava preciós...», rememora amb tristesa. «Falten recursos, no es netegen les muntanyes. La nostra desgràcia més gran és l’actitud dels nostres polítics», denuncia.

Roberto Quintana, de 43 anys, treballa com a tècnic de prevenció de riscos laborals a Barcelona. «No pot ser que la Xunta no faci autocrítica ni assumeixi responsabilitats sobre això. Addueix que darrere dels incendis hi ha una trama organitzada i així tapa la seva responsabilitat», manifesta Quintana.