La crisi i la nova bombolla immobiliària originen la 'generació pis compartit'

Compartir pis ha deixat de ser una fórmula exclusiva per a estudiants. Primer la crisi i ara l'increment desbocat dels preus del lloguer, amb Barcelona al capdavant, obliguen cada vegada més ciutadans a viure en habitacions. Com ha reflectit recentment l'informe anual de pis compartit d'Idealista.com, a Espanya la demanda d'habitacions de lloguer ha pujat el 78,1% en els sis primers mesos d'aquest any. Les files de la 'generació pis compartit' no paren de créixer.

El perfil dels que comparteixen pis ha canviat. "Tradicionalment eren estudiants, però ara hi ha cada vegada més professionals qualificats", certifica Beatriz Toribio, responsable d'estudis de Fotocasa. El lloguer i no diguem la compra queden fora de la capacitat econòmica de molts ciutadans en un context de sortida de la crisi i de gènesi accelerada d'una nova bombolla immobiliària.

"Hi ha hagut un canvi de mentalitat. Abans de la crisi, llogar no era una opció. Però ara es presenta com l'alternativa més flexible en un món canviant", afegeix Toribio. A Espanya l'edat mitjana de la 'generació pis compartit' és de 29 anys. Són joves que procedeixen, essencialment, de classes socials mitjanes i mitjanes-altes i que viuen en capitals i grans ciutats. El 81% té entre 18 i 34 anys. Solen compartir amb una mitjana de dues persones.

És el cas, per exemple, de Nelson Bisbal, enginyer de 31 anys i resident a l'Eixample de Barcelona. "Comparteixo pis amb dues persones més. Viure sol és inviable avui dia", explica. Paguen entre tots tres una mica més de 800 euros. "Si tingués un pis per a mi sol hauria de renunciar a altres coses. En el meu entorn, són molt poques les persones que viuen soles". Dedica el 25% del seu sou al pagament mensual del lloguer.

Fills de la crisi

"Tot el que és col·laboratiu, com el 'cohousing', és fill de la crisi. Abans ningú s'ho plantejava", destaca Sergio Nasarre, catedràtic de Dret Civil i director de la Càtedra Unesco de Vivenda de la Universitat Rovira i Virgili (URV).

El 'cohousing', segons Nasarre, és un fenomen derivat de la crisi i de la popularització de les plataformes mòbils d'intercanvi. Un exemple: Uber, per al transport de particulars. Un altre: Deliveroo, per a l'entrega de menjar ràpid. "Ho pots revestir de bonisme, però l'economia col·laborativa ha portat a vegades a la precarització", denuncia el catedràtic.

I la vivenda no se n'escapa. "Airbnb, per exemple, ha portat que sigui més rendible llogar a un estranger que a un veí de la ciutat. La gent ara no té més remei que anar a viure en habitacions, en lloc de cases senceres", afegeix.

Tot i que la majoria de les persones que comparteixen pis tenen entre vint i trenta i tants anys, també hi ha una altra realitat: la de persones de mitjana edat que es veuen obligades a compartir pis. Hi contribueixen, en bona mesura, l'alt percentatge de desocupació i la pèrdua de poder adquisitiu com a conseqüència de la pujada de preus i la caiguda dels salaris.

Lloguers en negre

La Pilar, de 55 anys, comparteix pis amb una altra dona des de fa un any per qüestions econòmiques, ja que en aquests moments no té feina i està malalta. "Si pogués viuria sola, però he de subllogar una habitació per viure", explica aquesta veïna de Sants. La seva companya de pis té la seva edat i treballa, però tampoc pot llogar un pis per a ella sola. "Tot està caríssim a Barcelona".

Establir xifres sobre quantes persones comparteixen vivenda és difícil, ja que molta gent sublloga habitacions. Segons el col·lectiu de Tècnics del Ministeri d'Hisenda (Gestha), el 41,4% dels lloguers a Espanya són en negre.

"A la vivenda es desenvolupen una sèrie de drets socials, com el de la llibertat, la intimitat o el lliure desenvolupament de la personalitat. Això desapareix quan comparteixes pis", assegura el director de la Càtedra de Vivenda de la URV, que subratlla que "una habitació no és una llar".

Pagar per una habitació en lloc de per un pis exclou l'inquilí de les proteccions que ofereix la llei d'arrendaments urbans (LAU). Moltes persones sublloguen per poder viure o arribar a pagar el lloguer, però moltes altres (i no és un matís poc important), per lucrar-se. Aquest segon cas acostuma a comportar un altre problema: la sobreocupació.

Notícies relacionades

BCN també és la ciutat més cara per compartir pis

Noves 'famílies' unides per un mateix sostre

"Durant l'època del 'boom' immobiliari, va tenir lloc el fenomen dels pisos pastera amb les persones immigrants. Es llogaven les habitacions per torns", explica Nasarre. La situació que actualment viu Barcelona (és la ciutat d'Espanya amb els lloguers més elevats) no és única, ja que ciutats com París i Londres la pateixen en situacions encara més extremes, diu.

Aquest expert en vivenda proposa, entre altres mesures, el control administratiu i l'enfortiment dels drets dels que lloguen. I també opta per la "descentralització". "Totes les grans universitats, hospitals, són a Barcelona. Descentralitzar alguns serveis enfortiria la cohesió territorial".