Gent corrent

«La música va ser la meva salvació absoluta»

Cantautor de l'extraradi, es passa la vida abraçant-la perquè amb la mort ja hi va tenir una topada

zentauroepp40197088 javi170924230622

zentauroepp40197088 javi170924230622 / ELISENDA PONS

3
Es llegeix en minuts
Manuel Arenas
Manuel Arenas

Redactor i coordinador de l'equip d'informació de l'àrea metropolitana de Barcelona

Especialista en històries locales, audiències i informació de l'àrea metropolitana de Barcelona i reporterisme social

Ubicada/t a àrea metropolitana de Barcelona

ver +

Quan Javi Jareño (Santa Coloma de Gramenet, 1976) va sortir l’agost del 2004 de la clínica mental, va pensar que la vida li havia concedit una pròrroga amb data de caducitat. Hi havia estat ingressat set dies després d’intentar suïcidar-se. La pròrroga va deixar de ser tal, i Jareño es va aixecar com quan sona el despertador: amb música i deixant enrere un malson. Ara, implicat en la lluita contra l’estigma de la malaltia mental, omple els divendres la Sala Fizz de Barcelona i acaba de publicar el seu cinquè disc,  Abrazar la vida.

–¿Què va passar l’agost del 2004?

–Després de quatre mesos de depressió severa, no hi va haver més remei que ingressar-me a la Clínica Mental Torribera de Santa Coloma. Tenia obsessions de tota mena, i s’hi va sumar una extrema sensibilitat per haver deixat el consum esporàdic de cocaïna. Els meus neurotransmissors ja estaven danyats i, al no tenir aquelles puntes de felicitat artificials, no podien assumir el meu dia a dia.

–¿Era conscient de per què hi ingressava?

–Sí, sabia que abans havia intentat treure’m la vida mitjançant la ingesta massiva de pastilles. Llavors vaig anar amb els meus pares a la clínica, em van ingressar i hi vaig estar dos dies sedat. Al despertar-me estava totalment desubicat, però ja no em volia matar.

–¿Què va ser el primer que va pensar allà a dins?

–Recordo obrir els ulls i veure com em mirava un dels malalts mentals més famosos de Santa Coloma, la meva ciutat, a qui anomenàvem Jesús el Legionario. Al veure que ell em reconeixia, vaig pensar: «Joder, ¡com dec estar per compartir habitació amb el Legionario!».

–¿I quan en va sortir?

–Al cap de set dies el meu pare em va venir a buscar. Quan vaig sortir, em vaig asseure a fora i li vaig dir: «Espera, pare, espera». Ell em va dir que semblava que no me’n volia anar, i jo li vaig contestar: «No sé què dir-te». El món real em feia vertigen perquè allà a dins havia estat en una bombolla sense preocupacions. Pensava que la vida m’havia concedit uns mesos de pròrroga però que després tornaria la depressió i tot s’acabaria.

–Però la pròrroga va deixar de ser tal i va treure el primer disc.

–El 2006, concretament. Com que creia que allò duraria poc, vaig estar dos anys gravant cançons sense parar. Vaig trigar molt de temps a adonar-me’n que no es tractava d’una mera pròrroga.

–¿Què va aprendre de tot allò?

–Vaig aprendre a valorar els dies anònims, que la medicació és miraculosa i que no puc oblidar el passat perquè m’ajuda a recordar que bé que estic ara i les coses que importen.

–¿Quin paper hi va jugar la música?

–Va ser, juntament amb els meus pares i les meves germanes Mar i Laura, la meva salvació, el meu salvavides. Quan toco la guitarra entro en trànsit, em calma, em tranquil·litza.

–Ara s’implica en entitats amb vocació social.

–Sí, soc soci d’Activament, una associació que lluita contra l’estigma de les malalties mentals. El que més m’agrada és que està formada per persones que han patit algun trastorn, i empatitzen millor que ningú amb els malalts.

–¿Ha patit aquest estigma?

–Personalment no, però he vist com el patien altres. Sé que he de lluitar contra això des que vaig fer un concert per a nanos malalts i els vaig dir que jo era igual que ells, que jo també em medicava. Quan vaig veure les seves cares d’alegria vaig saber que no ocultaria mai el meu passat.

Notícies relacionades

–¿Per què el seu últim disc es titula Abrazar la vida?

–Perquè potser no sé gaires coses, però he après que això sí que és la vida. Abraçar-la. Somriure als altres. Tenir empatia. Això sí que és la vida. Segur.