Els atacs terroristes, explicats als fills

Sovint pares i mares han de contestar preguntes de difícil resposta que els plantegen els seus fills. Què va passar, com o què hi ha darrere dels atemptats de Barcelona i Cambrils en són algunes. Hi ha qui podria pensar que la canalla no entén què és un acte terrorista, però com s’acostuma a dir, els nens són esponges. Potser no comprenen el rerefons i la intenció d’un atemptat, però el dolor i la por són sentiments que no atenen a edats.

«Ens van veure molt expectants davant la televisió, a l’espera de novetats, i quan ens van preguntar què estava passant, primer no vam saber què respondre», explica Herme Cordero, pare del Marc i l’Enric, de 9 i 5 anys. «Al final vam optar per dir-los la veritat: que gent molt dolenta havia atropellat unes persones a Barcelona».

Més nervis van viure a casa de Marisa Cera, mare de la Judit, de 7 anys i de l’Ester, de 3. «El meu marit estava reunit a tres carrers de la Rambla i no responia al telèfon 

–explica Cera–. L’Ester ni se’n va assabentar, però la Judit, en canvi, em va veure neguitosa i va començar a preguntar, així que li vaig explicar que una persona havia atropellat gent».

Tranquil·litat

Potser més difícil de respondre és el perquè. Olga Marsan, mare de la Martina, de 7 anys i la Carlota, de 5, explica que quan les nenes els van preguntar el motiu de l’atropellament massiu els van explicar que es devia a un conflicte global i que els atemptats eren conseqüència d’aquest mateix conflicte. «Sobretot vam intentar dir-los que estiguessin tranquil·les, que et pot tocar però que és molt difícil, que també et pot caure un test al cap», afegeix Marsan.

Una altra opció va ser la de Cordero, que va optar per no aprofundir en els motius. «Els vam explicar que ni els mateixos terroristes sabien per què ho feien. No vam voler entrar en el fons perquè sabíem que no ho entendrien». Tampoc Cera va abordar el perquè de l’atemptat: «Els vaig dir simplement que no sabia què li havia passat pel cap a aquella persona».

Evidentment, l’explicació del que havia passat, o les reflexions que ho acompanyen, són molt diferents segons l’edat del menor. I també les reaccions són diferents entre nens i adolescents. Paco Andreu, pare d’un noi de 14 anys, diu: «El Pau no tenia por, estava indignat». En canvi, Cordero comenta: «Quan van preguntar si havia mort algú, els vam respondre que sí i es van quedar callats, fent la seva pròpia reflexió».

L'escola, clau

On sí que coincideixen tots és que l’escola és un dels factors clau per a la comprensió d’aquests fets. Albert C., pare de la Laia, de 12 anys i de l’Albert, d’11, apunta que «el tema s’ha de comentar de forma didàctica, en el sentit que aprenguin a evitar la discriminació». Marsans comenta que «a classe ja van parlar de l’avió estavellat de Germanwings, cosa que em va semblar molt encertat», i confia en el criteri dels professors. «Estic convençuda que transmetran la millor actitud possible», assenyala.

No obstant, encara que molts pares facin esforços perquè no es perdin els valors de tolerància i respecte, és molt difícil que els menors no estiguin exposats a discursos d’odi i de racisme. «Tot i que són petits, a vegades escolten coses a casa que després repeteixen a escola, on es barregen tots amb tots –comenta Cera–. I hi ha missatges que són molt feridors per a alguns».

Preparats

Notícies relacionades

"Hem de parlar a classe dels atemptats"

"La teva vida no és la feina; comença quan en surts"

Albert C. apunta que la millor solució per abordar aquests discursos racistes és que la canalla «ha d’aprendre a ser crítica i a saber filtrar totes aquestes actituds». I incideix especialment en la importància de l’entorn familiar: «Si se’ls fa saber que es poden trobar amb aquests missatges discriminatoris estan més preparats per argumentar-hi en contra».

Cada nen és diferent. On n’hi ha alguns que segueixen amb atenció cada detall del que va passar, n’hi ha d’altres que no hi mostren interès. Però no s’ha d’oblidar que entre les 14 víctimes mortals de l’atemptat de Barcelona n’hi ha dues que tenien 3 i 7 anys, i que molt possiblement van morir sense saber per què.