Armando Ledo: "A la retina hi tinc impresa la imatge de la devastació"

Este teniente de la Unidad Militar de Emergencias (UME) es uno de los que han sofocado las llamas en Portugal.

2
Es llegeix en minuts
Núria Navarro
Núria Navarro

Periodista

ver +

És difícil apartar de la discreció el tinent Armando Ledo (Madrid, 1977), un dels 100 efectius del Primer Batalló de la Unitat Militar d’Emergències (UME) que han combatut el tràgic incendi forestal de Portugal, on van morir 64 persones. Ja ho saben: «¿Superherois? No, només fem la nostra feina». Com a molt, admet que els civils els aplaudien quan sortien, esgotats, de la terra carbonitzada.

–¿Què ha quedat a la seva retina?

–La imatge de la devastació. El foc va afectar 40.000 hectàrees de superfície arbrada, una cosa difícil d’imaginar. I les flames arribaven a les copes dels arbres, que és quan un incendi té el comportament més extrem.

–¿Va passar per la mortífera Nacional 236-1?

–Al tercer dia vam ser desplaçats a aquell sector. Ja havien retirat els vehicles, però es notava l’asfalt cremat i els senyals de trànsit estaven fosos.

 

–Una calor inhumana.

–A la de la mateixa radiació de la flama, s’hi afegien les altes temperatures. Quan ens apartàvem a zona segura, el termòmetre no baixava dels 40º. Però estem entrenats.

–És clar. ¿I quantes hores al dia solen aguantar a més de 50º?

–Nosaltres tenim el compromís de mantenir l’esforç 24 hores al dia. Fem 12 hores de combat contra el foc i 12 de descans, rellevant-nos. 

–¿Quin tipus de descans? ¿Ficar-se en un frigorífic?

–Ens estirem i dormim. Generalment és un descans de qualitat.

–¿Diria que ha sigut el seu pitjor infern?

–Aquesta és la meva novena campanya –la UME va a grans incendis forestals, inundacions i nevades– i hem viscut alguna situació més compromesa que aquesta. Segurament una de les més complicades va ser fa dos estius a Càceres. Vam arribar-hi aviat, gairebé quan s’estava iniciant l’incendi. Els vents eren molt canviants i no hi havia un eix de progressió segur.

–Escolti, ¿vostè té família?

–Estic casat. Encara no tinc fills.

–¿No li sap greu fer-la patir?

–(Riu) És una unitat que exigeix estar bastants dies fora, però la parella s’hi acostuma i acaba veient-ho com si fos natural. 

–¿Per què es dedica a això?

–Des de petit vaig tenir clar que volia ser militar. Vaig estudiar Dret a la Complutense a la vegada que vaig entrar a les Forces Armades, on em van interessar les missions que s’encarregaven a la UME.

–¡Podent treballar en un bufet amb aire condicionat!

–Fem un servei molt directe a la societat, i proporciona l’íntima satisfacció del deure complert.

–Tenen el respecte de la població civil, això sí.

–A Portugal hem sentit l’afecte, sí. I fa poc vaig rebre una carta d’agraïment de l’alcalde d’Almansa [Francisco Núñez].

–¿Va fer alguna cosa increïble durant la nevada?

–Vam fer el que havíem de fer. Una mare gran que estava aïllada en una pedania tenia el seu fill discapacitat en un centre de dia; havien caigut les línies telefòniques i no sabia res d’ell. Vam aconseguir portar el fill a la seva mare. Va ser molt emotiu.

–¿Què fa quan deixa la manguera?

–Preparar-nos per agafar-la un altre cop.

Notícies relacionades

–Aquest estiu pinta malament. ¿Han fet porra sobre el nombre d’actuacions?

–(Riu) L’absència de precipitacions fa preveure que aquest estiu serà més complicat que els dos últims. Encara que les previsions no sempre es compleixen.