10 anys d'iPhone: el mòbil que ens va canviar la vida

Un 29 de juny del 2007 es va posar a la venda el telèfon que va crear l''smartphone'

Oci, correu, localització i relació amb els altres han canviat en aquests anys

app2

app2

11
Es llegeix en minuts
Carmen Jané
Carmen Jané

Redactora

Especialista en Periodista especialitzada en tecnologia, continguts digitals i elearning. Escric des de Última Hora.

ver +

Un dia com aquest dijous ara fa 10 anys, va arribar el primer iPhone a les botigues als Estats Units. Va ser el primer dispositiu que va aconseguir que es formessin cues des d’hores abans a les botigues de l’operadora AT&T, que en tenia l’exclusiva de la distribució. Estaven esperant des que el fundador d’'app'le, Steve Jobs, ho va anunciar a la Macworld Expo de gener del 2007, com un producte revolucionari que unia el mòbil, la comunicació a través d’internet i el reproductor de música digital. «La revolució més gran després del Mac», deia 'app'le, que esperava vendre llavors 10 milions de telèfons en un any. No ho van aconseguir pels problemes de producció i els terminis d’entrega a l’estranger, però van millorar el producte i la corba va ser tan gran que en 10 anys n’han venut 1.000 milions d’unitats i s’ha convertit en el producte de consum més exitós de la història.

    

A Espanya, no obstant, no es va veure aquella primera versió només que pels turistes i els que 'importaven' els que viatjaven als EUA i el 'readaptaven' perquè funcionés amb les xarxes europees, fins que van acabar demanant residència. Telefónica el va llançar amb 2,5 el novembre del 2007 a la seva filial del Regne Unit, O2, però no el va treure a Espanya fins a la versió següent, la 3G, el juliol del 2008, quan ja corria per mig Europa. Hi va haver les mateixes cues que a la Cinquena Avinguda. Acabava de néixer la 'iPhonemania' i el mòbil, que de sobte incorporava el correu, la música, el temps, la borsa, els mapes, els sensors i les fotos, va créixer, es va fer smartphone i ja ningú va tornar a utilitzar-lo només per trucar des de qualsevol lloc.

LA PANTALLA MULTITÀCTIL 

La pantalla multitàctil i la facilitat d’ús del 'software' ho van fer tot. Era el primer dispositiu comercial que permetia que un gest com la pinça de dos dits ampliés el que apareixia a la pantalla, des de les fotos a la web fins als textos. I a diferència de Nokia, Blackberry o Palm, els 'best-sellers' de llavors, tenia un teclat en què les lletres s’engrandien quan es marcaven, i que desapareixia per guanyar espai.

    

També va ser el primer mòbil que va mostrar les pàgines web completes,que es podien veure millor si es girava la pantalla 180 graus. Era tota una novetat quan encara es funcionava amb WAP, un protocol de pàgines web simplificades que volia ser iMode, el sistema propietari que utilitzava al Japó l’operadora Docomo i que permetia des de 1999 incloure fotos en color als textos. A tots dos se’ls va menjar l’iPhone, ja que els japonesos es van entregar al nou aparell sense rubor quan el va començar a vendre la competidora de Docomo, Softbank, i va enfonsar la fins llavors líder mundial de la innovació en telefonia en una crisi sense retorn.

  

 'app'le també va castigar amb el seu mòbil el seu soci de 'software' més fidel: Adobe, que amb el seu Flash havia omplert d’animacions les pàgines i ara no eren res més que pàgines blanques. Jobs ho va justificar en una llarga carta al·ludint a la seguretat i a la velocitat. Un argument gairebé igual que el que una dècada després utilitzava Google per justificar que es facin pàgines mòbils només en AMP, que simplifiquen el disseny deixant només text i foto, i eliminen qualsevol microprograma que no sigui una 'app'.

LES ''app'S'

L’iPhone va ser el primer a funcionar amb el que avui són les 'apps', els programes que es concentren en una funció concreta. Les 'apps' primer es van anomenar 'widgets', i era una adaptació al món mòbil d’un concepte que començava a tenir recorregut a l’ordinador. Va ser John Doerr (de Kleiner Perkins Caufield & Byers, el gran inversor del Silicon Valley) qui va convèncer Jobs i el va recolzar financerament perquè obrís a altres empreses el desenvolupament de programes per al seu mòbil.

    

El sempre controlador amo d’'app'le es resistia a deixar que altres entressin en la seva criatura, però el consell de Doerr es va convertir en el que seria el negoci més rendible d’'app'le (30% del preu de l’'app' més el kit).

    

Una de les primeres 'apps' va ser la de Google Maps, que va apadrinar en la presentació de la Macworld Eric Schmidt, on li va proposar «ajuntar les companyies en un appleGoo», va dir. Tot es va esvair quan Google va anunciar anys més tard el seu projecte de construir un mòbil, Android, que va presentar el 2008 i amb el qual es va proposar abaratir els preus dels 'smartphones' i cobrir els costos amb els guanys dels anuncis. I el públic va apreciar la intenció i ha convertit Android en el sistema operatiu mòbil més estès. Quan Jobs va veure que Android era tàctil els va declarar la «guerra termonuclear» en què encara segueixen. Convertits en les dues grans companyies de la internet mòbil, entre Apple i Google van retirar els llavors colossos Nokia, Blackberry i Motorola. Tampoc es va salvar Microsoft amb el seu Windows Phone (2010) i això que va arribar a fer 'apps' gratis per no quedar-se enrere.

LA WEB COMPLETA

Els nous amos del món mòbil van portar que el 'software' sigui més important en un terminal que el disseny exterior. Durant molts anys, l’estètica iPhone de pantalla tàctil amb línies netes, 'apps' i botó únic, ha manat sobre qualsevol altre disseny i ha deixat pel camí models plegables, més resistents o amb teclat que altres hagin pogut oferir. «La pantalla tàctil feia que volguessis estar tota l’estona amb l’aparell i el portessis a qualsevol lloc. Va crear una relació emocional amb el telèfon», explicava Scott Forstall, exvicepresident de 'software' d’Appel i responsable del 'software' del primer iPhone. Una cosa que fins llavors només havia aconseguit Blackberry, que tenia enganxats els seus usuaris, fonamentalment executius d’empresa, amb el seu sistema de missatgeria i el correu.

  

 La 'crackberry', com es coneixia l’addicció a l’aparell de RIM, va ser el primer avançament de l’actual addicció al Whatsapp, que va néixer l’any 2009, només dos anys després que l’iPhone i va destronar el seu sistema de missatgeria amb una proposta universal. L’'app' de missatgeria ha aconseguit canibalitzar el mercat dels SMS fins i tot amb missatges de veu, i a Espanya, almenys, ja és el principal ús del telèfon, per sobre fins i tot de la veu, segons la CNMC.  Tampoc Twitter, nascut com una adaptació dels blogs en mobilitat, s’entendria des de fora del mòbil, sobretot després que aquests hagin permès fer i enviar fotos i vídeos. I Facebook –la seva interfície original es va pensar per a l’ordinador– ja té gairebé tants usuaris a través de mòbil com de PC.

FOTOS AMB UNA ALTRA PERSPECTIVA

Només la càmera (i últimament la memòria) segueix sent una prestació exigida per l’usuari quan es va a comprar un mòbil. Un tema que s’ha convertit en recurrent en cada nova presentació d’un model d’iPhone (i en van 11) perquè els seus crítics ho consideren el seu punt feble. A l’iPhone, encara que en la seva versió 4, s’ha d’atribuir també la introducció de la càmera frontal, cosa que va donar peu a l’epidèmia dels selfies. Des d’aleshores, les fotos ja no han tornat a ser iguals i les vendes de càmeres s’han desplomat. Han tingut l’ajuda d’Instagram –l’'app' que va convertir tothom en fotògraf amb els seus filtres embellidors el 2010 i que es va estrenar en el mòbil d’Apple– i de les xarxes socials.

    El primer iPhone també va estrenar les notícies geolocalitzades gràcies a Yahoo, que els va crear OneSearch, un primer widget que seleccionava suggeriments de llocs i notícies a partir d’una localització que s’havia d’escriure a mà. Quan hi van afegir el GPS, en la versió 3G, els desenvolupadors van començar a utilitzar la localització en els seus programes. Una qüestió de la qual Nokia va fer bandera amb la compra de Navteq el 2007, però que no la va salvar del desastre.

  

 Afegir el navegador GPS als mòbils va capgirar tota la indústria. Navteq es va quedar en l’òrbita de Microsoft per als mapes de Bing; Tomtom va comprar Teleatles i va acabar donant servei a l’'app' de Mapes dApple. I Google va convertir el seu arxifamós Google Maps –que va tenir la seva primera versió en el primer iPhone– en el servei més popular. Ara ja no s’envien adreces, només les coordenades.

MÚSICA I VÍDEO

La capacitat per reproduir música i manejar-la de manera simple ja estava rodada en l’iPod, que va oferir el primer model de negoci seriós per a les discogràfiques, que vivien amb angoixa com Napster i els seus hereus amenaçaven d’acabar amb elles. Al final ho van aconseguir, però la iTunes Store s’ha convertit en el primer negoci de venda de música on line, només amenaçada pel creixent model de 'streaming' de Spotify, que no va tenir versió per a mòbils fins al 2009, i al qual 'app'le ha hagut d’acabar afegint-se.

    

Però els intents d’oferir música al mòbil no eren nous. Nokia ho havia provat el 2001 amb el 5510 i la mateixa 'app'le va apadrinar el Motorola Rokr, que oferia sincronització amb iTunes. Però la companyia capaç de crear el Razr, un mòbil ultraplà que va tenir un gran èxit perquè no feia embalum a dins de la butxaca masculina, el va engreixar massa, no va cuidar el disseny i no va solucionar bé el tema de les connexions. Els consumidors li van girar l’esquena i a 'app'le van decidir crear el seu propi telèfon. 

  

 Hi van afegir vídeo, però a través d’iTunes on no ha tingut mai gaire èxit, i des del 2012 per l’'app' de Youtube, no seria la 'killer application' (el programa que fa que un producte es vengui i sigui cobejable) del telèfon.

    

L’'smartphone' s’ha convertit en aquests anys en la segona pantalla de vídeo, sobretot per als més joves on és definitivament la primera. Espanya és el cinquè país mundial en hores de consum de telèfon mòbil després del Brasil, la Xina i els EUA, i el segon europeu després d’Itàlia.

PARLI AMB EL SEU MÒBIL

Però la relació amb el telèfon també ha canviat amb la veu, que ha anat més enllà de les fredes instruccions del navegador GPS. Com va dir Arthur C. Clark, «qualsevol tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia». Molts ho devien recordar quan el 4 d’octubre del 2007, els executius d’'app'le van presentar per a l’iPhone 4S, un assistent virtual per a l’iPhone que no només resolia preguntes de l’usuari i operava els comandaments del telèfon per ell, sinó que responia amb enginy i fins i tot seguia les bromes. Era la unió de la intel·ligència artificial i el big data aplicat al reconeixement del llenguatge. Nuance, la companyia que va desenvolupar Siri, havia aconseguit superar els dos principals esculls que es trobaven fins llavors els programadors: la potència de càlcul de la màquina i el fet de poder treballar amb l’expressió d’un sol usuari.

   

 No només Jobs, del qual Brian Merchant explica que va fer de Siri la seva forma de comunicar-se amb el seu equip durant els últims dies de la seva malaltia, parlava amb el telèfon. El director Spike Jonze va filmar a la pel·lícula 'Her' (2013) l’amor entre un programador i la seva assistent virtual. I molts van començar a fantasiejar amb relacions entre robots i persones i amb màquines que no veien.

    

La veu promet ser també la pròxima frontera biomètrica, com l’empremta o l’iris. El primer pas cap a això en mòbil va venir també amb el sensor d’empremta digital de l’iPhone 6, encara que aviat es va demostrar que no era capaç de distingir un dit d’un mugró, per exemple. Problemes que van millorar les versions posteriors.

EL CONTROL DE GAIREBÉ TOT

El mòbil no només ha passat a ser la pantalla a la qual més hores estem enganxats, sinó la que ens organitza més coses. Els programadors han utilitzat infrarojos, connexió Bluetooth i el suport per a Becons (una tecnologia que detecta objectes) per obrir portes de garatge, localitzar maletes o claus, o fer de comandament a distància de televisors. Però Google i Apple han anat més lluny i han llançat assistents virtuals per veu per connectar els dispositius domèstics com 'Home' i 'Homepod'. Aquí la seva competència és Amazon, que tampoc va triomfar amb el seu mòbil, com va passar amb Nokia, que va perdre el carro davant els problemes per millorar Symbian i aconseguir una pantalla tàctil decent, o Microsoft, que no va entendre el model de negoci i va voler convertir el telèfon en una extensió de l’ordinador.

  

 Fins i tot Steve Ballmer, llavors CEO de Microsoft, se’n va riure públicament del primer iPhone perquè deia que era «caríssim i no tenia teclat». En una entrevista recent va admetre que el seu gran motiu de discussió amb Bill Gates era com encarar el negoci mòbil i que va voler comprar Nokia però el consell ho va vetar. Ho faria a través de Stephen Elop, que va fitxar per Nokia des de Microsoft i va tornar a la casa mare com a responsable del negoci finlandès.  

Notícies relacionades

  

 A Apple, mentre aposten per la realitat augmentada i la intel·ligència artificial, segons va anunciar Tim Cook en l’última keynote a principis de juny, han vist com alguns dels pares de l’iPhone s’han dedicat a la domòtica i la internet de les coses. «The next big thing» (la pròxima gran cosa), diria Jobs.