"No tinc intenció de tornar al meu país"

La violència de les 'maras' i l'homofòbia van obligar a fugir respectivament un sol·licitant d'asil salvadorenc i un refugiat rus

zentauroepp38977596 barcelona  20 06 2017 el refugiado salvadore o jose napoleon170620191450

zentauroepp38977596 barcelona 20 06 2017 el refugiado salvadore o jose napoleon170620191450 / FERRAN SENDRA

2
Es llegeix en minuts
TONI SUST / BARCELONA

El Vadim és rus, encara que no es diu així: no vol desvelar el seu nom ni aparèixer en fotos. Té por. Vivia a Moscou, on en aquesta època pertànyer a la comunitat LGTBI suposa un risc considerable. Tenia una bona feina i ningú el molestaba a l’oficina pel fet de ser gai. Però de sobte, va començar a trobar-se un grup de gent esperant-lo quan tornava a casa. Després, el grup semblava endevinar el seu destí: «Anava a llocs als quals mai havia anat i me’ls trobava». Va deduir que el localitzaven pel mòbil. Les amenaces eren rotundes: «Et deixarem com un vegetal i ningú ens farà res». No ho va denunciar a la Policia. No li va passar pel cap. No a Rússia.

Fugint de l’assetjament, se’n va anar a viure a Sant Petersburg, però allà els problemes van seguir: «M’estaven esperant»«El Govern promociona l’odi als gais. La propaganda funciona. El Govern buscava enemics perquè la gent no parlés de corrupció. Ha succeït els últims cinc anys», relata. El 2014 va decidir anar-se’n a Espanya: «Millor viure fora que morir davant els ulls de la meva mare». Primer es va instal·lar a Alacant, on va demanar asil, pensant que allà el seu anglès li seria útil. Després va passar uns mesos a València i un altre període curt a Madrid, abans d’arribar a Barcelona. L’octubre del 2016 va obtenir l’estatut de refugiat. Va treballar en serveis d’atenció al client i ara ha aconseguit una feina de recepcionista d’hotel. És usuari del programa Nausica, de l’ajuntament, en el seu cas gestionat per l’entitat ACATHI, per a la qual demana «el premi Nobel de la pau»: «Fan les coses amb afecte i eficàcia. Mai perden la paciència»

La mare del Vadim, aliena al que realment li passa al seu fill, rep trucades a Moscou: «Sabem on és el teu fill». Ell prefereix no preocupar-la. Quan acaba d’explicar la seva vida, l’home apaga el mòbil: sempre que surt al carrer ho fa.

José Napoleón Montoya, de 52 anys, és salvadorenc, de la capital, San Salvador. Allà vivia i treballava: «Conduïa camions, vaig ser encarregat de magatzem». Un dia, quan anava amb el seu cap al camió, un grup de delinqüents van aturar el vehicle, es van apoderar de les seves identificacions i els van informar que en endavant haurien d’abonar 200 dòlars mensuals al grup. El cap va acceptar i va pagar durant un any. Llavors la tarifa va pujar a 400 dòlars. Aleshores ja no va tragar: va decidir que treballarien en una altra zona. Però també van aparèixer nous grups que volien diners. Mentrestant, Montoya va saber que la primera 'mara' havia anat al seu domicili preguntant per ell. Volien cobrar. I va decidir tocar el dos.

Un pis d’Accem

Fugint de les 'maras', va abandonar el país. Va arribar a Barcelona el febrer del 2016. Mancat d’informació, a la capital catalana va començar a buscar feina, però el van informar que sense permís era inútil. Des del febrer està reconegut com a sol·licitant d’asil, i és habitual que sis mesos després que s’admeti a tràmit aquesta petició es concedeixi el permís de treball. 

Notícies relacionades

Montoya comparteix pis amb altres persones en un pis de l’entitat Accem, de la qual es mostra «molt content», que l’ajuda, en el marc d’un programa d’assistència estatal, i també participa del programa Esport i Refugi del consistori, per accedir a centres esportius municipals. «Estic fent una formació d’organització i gestió de magatzems», explica.

l’estiu, Montoya farà un pas: haurà de deixar el pis i buscar-se una habitació. I la idea és que una vegada tingui feina s’independitzi: «No tinc intenció de tornar al meu país». H