Anar al contingut

«Assetjar era com una droga, una injecció de superioritat»

Dos adolescents, un exassetjador i una agredida, expliquen les dues cares del 'bullying'

«Era un xaiet, seguia el que feia el grup, i un tauró», lamenta el jove

IMMA FERNÁNDEZ / BARCELONA

icoy37849213 acoso escolar bulliyng170328170734

DAVID CASTRO

«Jo era un xaiet; seguia el que feia el grup perquè en volia formar part, em feia por ser exclòs. Després, per desgràcia, també vaig arribar a ser un tauró, un líder. Estic molt penedit d’haver sigut un assetjador i ajudar a corregir aquestes conductes és la meva redempció». Així parla Ricardo, un nano de 16 anys que, amb set adolescents del col·legi madrileny Areteia, acaba de tornar d’Aventura C95 Stop Bulling al Perú, una iniciativa solidària que els ha portat al país andí per enarborar la bandera contra l’assetjament. Es busquen valents, es diu la campanya que els va reunir, i entre aquests valents hi ha tant víctimes com botxins i testimonis.

Ricardo dona la cara i això s’ha d’aplaudir. El seu testimoni és una arma contra el maltractament. «Sento molta vergonya i quan ho recordo em sento molt malament, molt trist», es sincera.

Explica que ell també es va sentir fustigat pel professorat. «Em pressionaven dient-me que només servia per a caixer del McDonald’s, que deixés d’estudiar. Em van fer sentir una ràbia que vaig abocar en els companys», recorda el noi, que vol fer Medicina.

Tenia 14 anys quan es va unir a una banda que apallissava l’elegit de torn. «No sé exactament per què vam triar aquell nano. Al meu col·legi no hi havia problemes de discriminació física o racial, un dels agressors era llatí i un altre grassonet. Potser vam anar per ell perquè era un pesat, o perquè estava bastant aïllat, el vèiem sol al pati o amb nens de cursos més baixos».

SALA DE TORTURES

El vestidor era la sala de tortures. Quan es treia la samarreta, l’atacaven. «Jo li vaig donar clatellots, alguns li clavaven puntades de peu. Vam ser molt cruels. El pobre entrava atemorit al vestidor. Ho passava molt malament». Cometien totes les accions a l’empara de la manada. Així funciona el maltractament escolar. «Anàvem sempre cinc o sis, mai sols. I les víctimes acostumaven a ser nois tímids, solitaris, gent que no sabia relacionar-se». Les malifetes, per la seva banda, no van passar a la xarxa.

Ricardo també critica el professorat. Els mestres ho sabien i no hi intervenien, diu. Tot just els va caure alguna xerrada que, afirma, no els va servir de res. «Et parlen deu minuts sense arribar a conscienciar-te. S’haurien d’implicar més amb els alumnes».

ADRENALINA I PODER

La seva etapa en el costat fosc va prosseguir durant els seus estudis al Canadà per millorar l’anglès. Es va repetir el peatge de la integració al grup. «No coneixia a ningú i em vaig ajuntar amb els dolentots, els gallets». Una altra víctima va patir els efectes del que ell defineix com «una droga». «Sents una superioritat, un poder, és addictiu. Però per un minut d’injecció d’adrenalina envies un company a l’infern, li destrosses la vida», subratlla l’exassetjador.

«Pertànyer al grup et dona seguretat, ets intocable, no tens por i et sents feliç i invencible», argumenta el noi, que apunta solucions des de la seva experiència. A partir de 3r de primària haurien d’impartir cursos d’acceptació dels altres, aprofundir en els problemes de convivència. I tractar el bullying amb tots els implicats. «S’han d’ajuntar pares, profes, assetjats i assetjadors i abordar-ho seriosament perquè els violents s’adonin dels seus actes». Expulsar el dolent de la pel·lícula no és la solució. «Genera més ràbia i més problemes, no beneficia a ningú», precisa Ricardo.

«Com sàpiga que ho has tornat a fer no tens prou món per córrer», li va deixar anar la seva mare quan va saber les seves aventures passades. Llavors ja s’havia rehabilitat. Ho va fer quan al tornar a Espanya va saber que un amic íntim patia bullying. «Vaig canviar el xip. Em vaig adonar que no podia seguir així. Em vaig allunyar d’aquella gent i vaig buscar amics nous».

ABUSOS

Entre els seus bons amics hi ha Laura, companya a l’Areteia i en el viatge al Perú, que va viure l’altre costat dels abusos. «Jo de petita vaig patir insults i agressions durant anys, tant per part de nois com de noies de la meva classe. Elles m’insultaven per ser d’origen llatí, i ells em pegaven, ho vaig passar molt malament», rememora l’estudiant de 16 anys.

La va salvar l’esperança. «Vaig tenir sort de ser positiva i pensar que se solucionaria. El problema es va acabar quan els professors van actuar després d’una trampa que em van parar». Laura demana que es denunciï l’assetjament. «Els testimonis no han de pensar que són uns xivatos sinó en els drets de les altres persones». 

0 Comentaris
cargando