Festes per a princesetes, l'últim crit d'un mercat de l'oci que perpetua el sexisme

És l’últim crit en festes infantils. Beautiful party. Aniversari a l’spa. «Hi porten les nenes i els pinten les ungles, els posen talons, les maquillen i desfilen per una passarel·la. ¡Les estan desnaturalitzant!», censura Núria Solsona, doctora en Ciències de l’Educació. Llegim una promoció a Barcelona: «Les nostres princeses podran disfrutar d’una sessió de maquillatge fantasia, manicura, pedicura... Spa amb una desfilada on les mares i pares podran veure les seves filles de princeses». 

La idealització de la bellesa, potenciada en edats cada vegada més primerenques. «L’autoestima de les nenes, per terra, i creixen l’anorèxia i el sexisme», alerta Solsona. Així és difícil avançar en una societat que, per un altre costat, intenta revertir en fronts com la literatura infantil els estereotips tradicionals. És la cançó de l’enfadós.

S’obre el teló i les actrius pregunten al petit públic: «¿Qui vol ser una princesa rosa?». Totes les mans s’alcen. Però el que veuran al teatre Poliorama és una altra història. El títol dona pistes: Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?. Un relat de Raquel Díaz Reguera que Paco Mir ha portat a escena. Al final de la funció, el sondeig es repeteix. La Carlota, la protagonista de l’obra, convenç la majoria, tot i que alguna nena es resisteix a abandonar el seu somni de color rosa. La Clara, de 5 anys, dispara clarivident: «A mi només m’agraden les princeses dels contes perquè les de veritat roben i els reis maten animals».

ALTRES MONS SÓN POSSIBLES

La Carlota reivindica que les nenes poden vestir-se del color que més els agradi i viatjar, ser astronautes o mecàniques. «Ho vaig escriure per a la meva filla, quan em deia que volia ser una princesa rosa. Estava obsessionada que havia d’estar guapa, maquillar-se... Em preocupava molt», explica Díaz Reguera, que insistia a la nena que altres mons són possibles: «¿Per què no vas tu a caçar dracs en lloc d’esperar un príncep?».

«Els contes han fet molt de mal i han fomentat el masclisme», prossegueix l’escriptora i lletrista, que remarca el «retrocés» en la lluita per la igualtat. «Malgrat alguns intents de la literatura de portar els contes per altres camins, es llegeix menys i a les xarxes socials, anuncis i pel·lícules segueix vigent la base de Disney, la dona florero». Les xarxes són avui les que eduquen. «I aquí tenim les nenes demanant maquillatges i cremes per Reis».

L’oci, els mitjans de comunicació i les botigues de joguines impulsen uns clixés que, concreta l’autora sevillana, «estan minant l’autoestima de nenes de 7 anys, quan comencen amb el prototip de ties bones, de dona objecte, a les xarxes socials. A vegades hi apareixen heroïnes, però sempre massisses». Els models corporals no canvien. Figures superestilitzades. A veure on trobem els mitxelins.

Des del món editorial s’està intentant obrir el ventall i evitar la perpetuació d’aquests estereotips clàssics, convé Verónica Fajardo, editora de l’àrea infantil i juvenil d’Ediciones B. «Quan escullo les obres valoro que els rols apareguin invertits, com a Max i els superherois i La princesa rebel». 

«¡Ai, quant de mal que ha fet Disney!», confirma Fajardo. «La majoria de les seves princeses ni tan sols anaven a buscar el príncep blau; esperaven que vingués i, mentrestant, netejaven la casa i somiaven amb ell». L’editora anima a conèixer el que va seguir al van viure feliços i van menjar anissos a la sèrie de llibres Ever After High. «Després et segueix tocant netejar la casa i, a més, recollir els mitjons que el príncep deixa tirats al costat del llit», descobreix.

El psicòleg i escriptor Sheldon Cashdan, autor de La bruja debe morir, defensa que «no s’ha de donar tota la culpa a Disney», un estudi que ha incorporat a les recents Frozen i Moana «dominants figures femenines en rols centrals». 

«És pitjor que la publicitat insisteixi que el lloc de la dona és la casa, amb les rentadores i productes de neteja». Segons ell, tot i que a les nenes més petites encara els influeix la fantasia de ser rescatades, «en les jovenetes pesen més les dones fortes com la princesa Leia, l’Hermine de Harry Potter o Lara Croft». «Potser si veiéssim a la vida real aquests models patrullant els carrers, la violència contra les dones es reduiria», sosté Cashdan.

MAQUINÀRIA IDEOLÒGICA

Per Bel Olid, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la ficció «és una gran maquinària ideològica, no hi ha llibres innocents i gran part de la literatura infantil es limita a reforçar els estereotips». «És la més superficial i la que compta amb més mitjans publicitaris», assegura. «Si prohibeixes als nens ser princeses i obligues les nenes a ser-ho, és comprensible que la gran majoria accepti el rol», conclou.

Notícies relacionades

I la princesa va matar el drac

Reinventar el periodisme

El pallasso Patatu va ser concebut per Àngels Bassas amb el desig que tots s’identifiquessin amb ell de la mateixa manera. «Parlo de les coses que ens uneixen, de característiques comunes, no del que ens diferencia», explica l’escriptora i actriu, que emfatitza la rellevància dels contes per «estimular la imaginació i abstracció dels nens, i alliberar les seves inquietuds i pors». 

Per Bassas, l’amor romàntic amb què van créixer diverses generacions de dones envoltades de barbies, kents i princeses en tots els fronts –literatura, sèries, pel·lícules...– ha desembocat en «la crisi de l’amor». «Hi ha una obsessió terrible per trobar l’amor en les dones de 40 i 50 anys». La maquinària no s’atura. «L’altre dia vaig veure amb la meva filla una pel·lícula devastadora, Què els passa, als homes?, que reincideix en el fet que la felicitat és casar-se», aporta Díaz Reguera. «Jo, que fa set anys que no tinc parella, dec ser superrareta», reflexiona.