"No s'hauria de viure tant"

El 26 de febrer de 1922, al petit poble saragossà de Talamantes arribava al món Resurrección Romanos. Diumenge que ve complirà 95 anys. «No s’hauria de viure tant», considera. «No és just que hi hagi qui se’n va als 50 i que altres visquem tant», afegeix. «Complir anys és una cosa, viure, perdent la vista, l’oïda… no és agradable. Jo tinc problemes de cor i dolor en un braç per una caiguda. I vaig tirant, sí. M’esforço per fer-m’ho tot jo, amb alguna ajuda. Però qui digui que és igual viure a aquesta edat que a una altra menteix. Jo firmaria a favor de l’eutanàsia», reflexiona.

Les tasques de costura han fet de Resurrección una dona de casa. Viuda des de mitjans dels 80, abans de venir a Barcelona, les visites i l’ajuda de la seva filla i la companyia d’altres persones són ara el coixí d’una vida encara autònoma. 

També la de Carme Llorens ho és. Ella celebrarà el 90è aniversari a l’octubre. Quatre fills, quatre nets i un besnet aporten emocions als seus dies, però és molt conscient del seu superàvit d’anys. «Potser sigui covardia, però no m’il·lusiona arribar als 90», afirma. «És clar que ho accepto, quin remei, i intento viure tan bé com puc. Vaig a classes de grafologia al casal de Fort Pienc, que m’agraden molt, i dimarts i dijous assisteixo a les conferències de la universitat per a adults. Curiosament, allà gairebé tots som senyores», expressa. 

Tenir autonomia

Notícies relacionades

Les dones de Corea del Sud seran les més longeves del món el 2030

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Encara que no es considera molt hàbil amb la tecnologia, ha après informàtica, «no pots quedar-te en un racó, però sento que aquests ja són anys de més», declara. Amb gairebé 60 anys, Carme Llorens es va matricular a l’Escola Massana per estudiar joieria, per complementar l’art de l’esmalt que ja dominava. «Dues vegades a l’any vaig al balneari amb l’Imserso, i contenta, però a aquesta edat, setmana a setmana vas sentint retrocessos. Contemplo les plantes de la meva terrassa i penso a suprimir-ne algunes», comenta. «Ara visc com en una bombolla, anys de regal que, si duren més, no sé què passarà, si aniré a una residència o tindré ajuda a casa. La meva voluntat és no retallar la independència que sempre he volgut per als meus fills», conclou.

A casa de María Amalia Valcárcel (Monforte de Lemos, Lugo, 1928), al Guinardó, olles i fogons no tenen ni un descans. Sípia amb patates, croquetes de pernil..., cuini el que cuini, sempre en fa de més per a filla i nets. «Prefereixo cuinar per a altres abans que em portin el menjar a mi. No hi trobo cap sacrifici en el fet de fer-ne sempre una mica de més, m’agrada que vinguin», confessa. «No vull pensar que m’hagin de venir a cuidar. Patiria molt, gairebé preferiria morir», diu.