"¿Per què els nens han de ser víctimes de les guerres dels grans?"

Testimonis de pares i menors mostren la cara més injusta del drama dels refugiats

Barcelona acull aquest dissabte una manifestació per exigir al Govern que obri d'una vegada l'aixeta de l'asil

fcasals37317705 refugiados amena five years old and her brother samer 8170217141538

fcasals37317705 refugiados amena   five years old  and her brother samer   8170217141538
fcasals37317704 refugiados samer  eight  from syria sleeps aboard the save t170217141601
fcasals37317653 refugiados wafaa  19 moved to lebanon from homs  syria a few170217141519
fcasals37317801 refugiados  fadi and his son samer  look out to sea after be170217141552
fcasals37317779 refugiados  amena   five  from syria is brought aboard the v170217141545

/

7
Es llegeix en minuts
IMMA FERNÁNDEZ / BARCELONA

"¿Per què els nens han de ser les víctimes de les guerres dels grans?", es pregunta una família de refugiats que explica en aquestes línies el seu testimoni, recollit per Save the Children, juntament amb el d’altres pares i nens que van viure el mateix infern. El seu futur, un futur sense sang, està a les mans de tots els que aquest dissabte participin en la gran manifestació a favor dels refugiats sota el lema '¡Volem acollir!' Del gener del 2015 al setembre del 2016, més de 660.000 nens van sol·licitar asil a Europa. En les vides dels protagonistes, encallades en diferents camps de refugiats i que expliquen en primera persona a continuació, hi ha totes les raons. 

AMENA (5 anys) I SAMER (8) ITÀLIA

"A Síria només hi ha dues opcions: o robes o et mors de fam –explica Abdul, pare d’Amena i Samer–. ¿Quin futur tenen els nens? Un futur de sang. ¿Per què els nens han de ser les víctimes? Són innocents. Si volen lluitar, que se’n vagin fora. Però no, bombardegen les famílies i els nens. I un ja no sap qui és terrorista, qui està al teu costat o en contra. Necessitava diners per al tractament de la meva filla, que necessita oxigen, i vaig decidir marxar a Líbia. Allà no hi havia feina i no era segur. Traficants humans ens van enganyar. Ens van parlar d’un vaixell confortable, amb només 100 persones, per anar a Europa. 1.200 dòlars per cap. Quan va arribar el dia, el vaixell portava 300 persones. Cada vegada que l’embarcació picava contra les grans onades pensava que era el nostre final. Després de 10 hores de travessia el motor es va parar. L’ampolla d’oxigen d’Amena s’acabava. Llavors vam veure el vaixell de Save the Children i vaig plorar. La meva filla estava molt malalta i se la van emportar en helicòpter a l’hospital. Espero treballar i donar als meus fills una bona educació".

YAMAN (5) I MOHAMMED (3)

JORDÀNIA

"La nostra vida a Síria era molt senzilla. Som grangers, treballàvem en granges –relata Fadi, pare d’Amena i Samer–. Vivíem en una casa als afores del poble nou germans i tres germanes. Una nit van començar a disparar a la nostra casa. Iaman estava terroritzat. Va deixar de parlar. Mohammad va començar a tenir febre alta i convulsions. Vam decidir marxar cap a Jordània, al campament Zaatari. Va ser l’inici de la nostra misèria. La carretera no era segura pels bombardejos. Era al febrer, amb la pluja i la neu. Vam haver de travessar el desert. El viatge va durar 25 dies. Quan vam arribar al campament de Zaatari, no vam poder aconseguir serveis mèdics perquè hi havia molts refugiats i malalties." 

!A Mohammad fins sis mesos després no van poder portar-lo a l’hospital. Iaman necessitava teràpia psicològica per controlar la seva por. Va ser tractat fent-lo estar amb altres nens i jugant amb ells a la llar d’infants. Això el va ajudar. Va començar a parlar. I va deixar de ser agressiu i egoista com era. Ara comparteix joguines amb els seus amics.M’agradaria viure a casa meva, a Síria. És un país bonic", diu Iaman.

AAYIZ (11), ZAIN (8) I BARAKA (4) IRAQ

"Vam abandonar Qayyarah pels combats, era massa perillós quedar-s’hi –relata Bahlul, pare d’Aayiz, Zain i Baraka–. Volíem anar al camp de Debaga, al nord, però no teníem diners per pagar als contrabandistes. Aquest campament està bé [Jad’ah] però volem tornar a casa, a Gwer. Fa dos anys va ser ocupada per les forces de l’Iraq i no crec que hi hagi famílies que hi visquin ja. Nosaltres encara tenim parents a Mossul, tot i que des del juliol passat no sabem com estan".

"La vida a l’estat islàmic és difícil –prossegueix la mare, Noora–. Jo havia de portar el burca, que em tapava els ulls, i no veia res. No estava permès el mòbil i només podia sortir de casa amb el meu marit. Era molt frustrant. El meu fill Aayiz fa tres anys que no va a l’escola i Zain no hi ha anat mai. Els nens volen aprendre i nosaltres necessitem que ells estudiïn perquè tinguin un bon futur. Però més que res volem tornar a casa".

WAFAA (19) LÍBAN

"Hi havia una guerra. Un bombardeig. Vam estar sota setge durant nou mesos. Moltes noies es casen aviat degut a la guerra i les violacions. Els pares no rebutgen a ningú que demani una nena per casar-se. Tenen por de les violacions. Les noies que se’n van ja no tornen. Les maten, les violen o coses així. Si no hagués sigut per la guerra hauria continuat els meus estudis, no m’hauria casat. Als 16 anys, les noies són massa joves per casar-se. Però ho hem de fer. Jo tenia por al principi, però quan el meu marit em va demanar en matrimoni em vaig sentir més segura. Va ser ferit i em va dir que me n’anés de Síria. Va morir. Ara visc amb els meus pares en una petita tenda. Amb els meus pares i el meu fill al nord del Líban. Si treballo, menjo. Si no, no menjo. He perdut l’esperança de tornar als estudis perquè no tinc diners. Ara em preocupa el meu fill. Desitjaria que poguéssim tornar a Síria i que tingués una educació".

ROHULLAH (11) I OBAID (9)  AFGANISTAN  

"Era feliç al Pakistan. Tenia els meus amics. Jugàvem amb altres nens. Hi havia moltes àrees obertes. Ens agradava el Pakistan però la policia assetjava les nostres famílies. Quan la policia venia a casa nostra teníem por. Agafava qualsevol de les persones que hi havia i se les emportava. Quan els portaven a la presó els feien treballar com a càstig. Eren apallissats i agredits pels policies», explica Obaid. «Jo vull estudiar, però no sé com. No sé com poder anar a l’escola a l’Afganistan", diu Rohullah. 

 

"No sabíem –lamenta Faqir Jan, pare de Rohullah i Obaid– el procediment a seguir [per registrar-se com a refugiats al Pakistan]. Quan els meus fills veien els cotxes de la policia corrien cap a casa. Milers de persones s’enfrontaven a la mateixa amenaça, especialment durant la nit. Els portaven a la presó. O pagaves o et deportaven. La situació al Pakistan era millor perquè podíem trobar feina, el menjar era barat i no pagàvem lloguer. Aquí a l’Afganistan [van ser deportats del Pakistan] no vam trobar feina. M’agradaria poder aconseguir pa. No tinc grans desitjos, només sobreviure. Desitjaria que els meus fills s’escolaritzessin però no crec que pugui ser. La meva prioritat és curar la cama d’Obaid. Fa fred a les nits aquí. Només tenim una manta per a dos o tres nens. Aquests dies estic molt preocupat. D’aquí quatre dies em vindrà el lloguer i no el puc paga". [FAQIR JAN, EL PARE]

MAHMOUD

IRAQ  

Notícies relacionades

"Abans del 2014 treballava de guixaire a Erbil. Tinc quatre filles, de 2, 4, 8 i 10 anys. Abans de l’Estat Islàmic les meves filles anaven a l’escola i els encantava. Després, el contingut escolar va canviar i van deixar d’anar-hi. Totes les lliçons eren militars. Fins i tot les matemàtiques. Els haurien ensenyat: una bala més una altra bala igual a dues bales. Fa una setmana, quan els combats es van acostar al poble, l’EI ens va portar amb cent famílies caminant a Surouj, on els helicòpters iraquians ens van atacar. Ens vam quedar atrapats entre dos pobles sota els trets. El líder tribal ens va dir de tornar al nostre i vam tornar-hi. Però vam sentir que l’EI volia matar aquest líder i vam decidir fugir. Ens va costar molt arribar al campament de Jad’ah, però la gent durant el viatge ens va tractar molt bé i ens va donar aigua i manjar. Aquí estem contents que obrin una escola, hi enviarem les nostres filles. No necessitem res més aquí. No sé quant temps estarem en aquest campament, però de moment les coses estan bé. L’únic és que no ens hem canviat de roba des de fa 10 dies i no tenim res més". 

MAHLER, VOLUNTARI  LÍBAN  

"Soc voluntari amb Save the Children i faig visites als camps de refugiats sirians. Organitzem xerrades. Avui parlarem dels matrimonis prematurs. Els n’he explicat molts efectes negatius que desconeixen. Els pares desitgen casar les seves filles aviat per assegurar-se que algú sigui responsable d’elles, però hi ha molts altres problemes, psicològics i de salut. Al cap d’uns mesos, quan es divorcien, els problemes creixen. Hi ha molts casos de nenes que moren al donar a llum perquè els seus cossos no estan preparats. A més, les nenes divorciades ja no són verges i són considerades de segona classe, com a viudes".