Els refugiats clamen per una integració més àgil i digna

Diuen que no n'hi ha prou amb el gest, que són les accions les que determinen la qualitat d'una voluntat. Per això dubten que Catalunya, com assegura el Govern, sigui capaç d'albergar 4.500 refugiats. Ara n'hi 471 en terres catalanes, i segons el testimoni dels sol·licitants d'asil que aquest dimecres han compartit la seva experiència, sota el paraigua de diverses entitats, la integració no és l'adequada.

El programa estatal d'acollida (és el Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social qui en té les competències) contempla tres fases. La primera, d'entre sis i nou mesos, deixa en mans d'oenagés la manutenció i les atencions dels refugiats, així com ajudar-los en l'adquisició de les habilitats per facilitar una vida independent a la sortida del centre. En la segona, també de mig any prorrogable a 11 mesos, s'hi inclou la possibilitat d'obtenir un permís de treball i preveu el lloguer de pisos sota finançament del mateix programa. La tercera és la sortida del túnel, l'autonomia absoluta amb ajudes puntuals i esporàdiques de l'Administració. En total, el suport es pot allargar entre 18 i 24 mesos, segons la vulnerabilitat del cas.

MALA GESTIÓ DEL PLA

Els refugiats que han aportat la seva experiència denuncien descoordinació, ineficàcia, tracte deficient i poca coordinació. Es queixen que la societat no coneix les característiques de la targeta vermella que se'ls entrega a partir dels sis mesos d'estada al nostre país, si s'admet a tràmit la seva sol·licitud d'asil. Els permet accedir al mercat laboral, cosa que ells consideren que hauria de succeir molt abans per facilitar la seva autonomia. I també la seva autoestima. Com la de Luis Lázaro, colombià que va haver de marxar de Colòmbia per la seva orientació sexual.

Aquest jove de 27 anys té estudis d'Administració d'Empreses i va arribar fa un any. Explica que podrà començar a buscar feina el 9 de març i que ha estat un any "sense poder fer res". Viu a la Casa Bloc de Sant Andreu, a Barcelona, amb la seva mare, que va venir fa quatre mesos perquè la pressió va seguir malgrat que el seu fill ja era a Espanya. "Vaig haver de tancar el meu restaurant i deixar-ho tot", diu. Lázaro sosté que no ha rebut el mateix tracte que una persona heterosexual, fins i tot, sense aportar detalls, explica que ha rebut "maltractaments verbals per part de treballadors socials que són homòfobs i masclistes". 

DEIXAR DE SER UNA CÀRREGA

Notícies relacionades

Els municipis pressionen el Govern perquè obri les portes als refugiats

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Alejandra Guillén, també llatinoamericana, enginyera industrial, comparteix els problemes per obrir un compte en un banc, per aconseguir una línia de telèfon. I, sobretot, per aconseguir una vivenda. "El pitjor és no saber què passarà amb nosaltres. El que volem és participar de la ciutadania i deixar de ser una càrrega social". Reclama que l'Estat informi totes les institucions públiques sobre la targeta vermella, ja que passa, diu, que en ocasions una administració et nega un tràmit perquè no sap què és aquest document. 

Entre les mesures que planteja aquesta plataforma, s'inclouen que el permís de treball s'aconsegueixi en la primera fase, que es millorin els recursos de traducció per a refugiats de parla no hispana, que es revisin els protocols a les cases d'acollida per promoure un acompanyament adequat i que es creï la figura d'un observador independent a qui els asilats puguin fer arribar les seves inquietuds.