Gent corrent

«Quan em mori vull un funeral a ritme de 'champeta'»

Va deixar la seva feina de fotògraf en la premsa catalana i es va reinventar al Carib colombià.

3
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

Lluís Cruset travessa a hores d'ara l'Atlàntic rumb a Colòmbia, als comandaments d'un vaixell -'El Sid Grande'- que va adquirir a Barcelona. A això va venir. El Carib colombià és la seva llar des de fa sis o set anys, la llar d'aquest fotògraf que durant tres dècades va exercir el seu ofici en la premsa catalana, d'aquest home que un dia, desencantat, va decidir fer un gir a la seva vida. ¿A què es dedica aquest emigrat -de la seva terra, del seu ofici- en els límits de Macondo? Transporta turistes.

-¿Com va acabar allà? Expliqui-m'ho.

-Doncs que et desencantes de tot. Tota la meva vida vaig treballar en premsa però tota la vida vaig ser molt crític amb la meva feina. ¿Què va passar? Doncs que un dia em vaig adonar que la imatge ja no té cap valor.

-¿Què vol dir?

-Que ara hi ha tants mitjans i tanta informació que la gent dina espaguetis al migdia i veu com assassinen un paio a la tele i com si res, segueixen com si res. La gent està molt endurida, ja no els emociona una imatge.

-¿Com encaixen els vaixells aquí?

-Bé, resulta que jo tenia un barquet a Barcelona, de fet hi vivia, i des de sempre havia tingut el somni de travessar l'Atlàntic en solitari. Com que soc solter, vaig poder estalviar, demanar dos anys d'excedència i fer-ho. Vaig arribar fins a Callao, al Perú.

-¿I Colòmbia?

-A Colòmbia no hi havia parat per… per seguretat. Però quan ja havia emprès el viatge de tornada per tornar aquí, se'm va trencar un pal del vaixell i em vaig veure obligat a tornar. Llavors vaig dir: «Bé, és l'oportunitat d'anar a Cartagena de Indias».

-I s'hi va quedar.

-Van passar coses, no m'hi vaig quedar de seguida… Però vaig acabar quedant-me a viure a Cartagena, increïblement. Aquí no hi havia res, en tot cas. En algun moment vaig venir a veure si hi havia feina i no hi havia res.

-¿Es va dedicar a explotar el vaixell?

-Miri, si estic a Colòmbia és per dos 'costeños', com els anomenen allà, dos 'costeños' que em van ajudar i em van oferir el negoci: «Comprem una petita llanxa i fem rutes per Cartagena», em van dir. Fem rutes pel Carib. La llanxa treballa entre Cartagena i les illes, i el vaixell fa altres rutes, per exemple entre Cartagena i Sapzurro, a la frontera amb Panamà.

-Parlem del xoc cultural.

-Ah, jo ara el que penso és que és una llàstima que no es puguin barrejar el que és colombià i el que és català. Seria perfecte. Aquí tot és molt rígid, ens falta una mica del llibertinatge colombià. Allà també fa falta una mica de serietat. Jo ara me'n vaig i, és clar, trobo a faltar el meu Empordà, el meu allioli, però ja no tant, perquè allà rebo molt afecte. Em sento molt estimat.

-Va venir aquí a comprar un altre vaixell, ¿no?

-Sí, tenia uns diners i volia invertir-los. El mateix: aquest farà rutes entre Cartagena i Panamà, i el meu petit que tinc allà segurament el posaré a treballar als arxipèlags, que m'agraden tant.

-¿Quins turistes es troba per allà?

-Turistes de tot el món: anglesos, holandesos, francesos, alemanys…. La majoria estan travessant el continent. Són gent de 20 o 30 anys que es llancen sis mesos a viatjar de l'Argentina a Mèxic.

-¿És feliç? ¿Està on vol estar?

-Estic on vull estar. Un dia vaig pensar: «On vull morir», i em vaig contestar que aquí no. Aquí no em vull morir. En canvi allà… Quan em mori vull que em portin al cementiri a ritme de 'champeta', i això només passarà a Colòmbia.

Notícies relacionades

-¿'Champeta'?

-És la síndrome d'Estocolm. A l'arribar odiava la 'champeta'. Ara m'encanta.