"Quan la gent està en el pitjor moment no obté resposta"

Per si fos poca penitència deambular pel viacrucis d’un càncer desaforat, el Francisco va passar els seus últims mesos amb la pena de considerar-se una càrrega afegida a la complicada rutina de la seva filla Vanesa. Durant un temps va tenir l’esperança que les ajudes a la dependència que va tramitar rebaixessin el llast de la Vanesa en el seu dia a dia, però els anhels del Francisco es van anar marcint al ritme que es marcia el seu alè. Ja ha passat un mes de la seva mort i encara no hi ha notícies de les contribucions en què tantes esperances va dipositar.

«Jo ni hagués demanat l’ajuda perquè no em sabia gens de greu cuidar una persona que havia fet tant per mi, però el meu pare volia reduir al màxim les molèsties a la família», recorda aquesta veïna de l’Hospitalet. Ella prioritza les responsabilitats filials i els sentiments, però és conscient que el suport hauria alleujat les malparades arques familiars: el pare cobrava 91 euros al mes de la seva pensió no contributiva i la situació de la Vanesa no és gaire millor, amb 426 euros de l’ajuda familiar per a desocupats de llarga durada.

En el cas que hagués arribat a temps, també l’ajuda professional hauria harmonitzat les limitacions logístiques de la Vanesa i les físiques de la seva mare, operada tres vegades del genoll i amb 104 quilos en un cos que no arriba a 1,60 metres d’alçada. «Els últims temps el meu pare era totalment dependent, necessitava ajuda per a tot les 24 hores; estava tan feble que de vegades no tenia ni forces per dir el meu nom en veu alta i em feia una trucada perduda», recorda emocionada.

La filla es mostra «indignada» i diu que ha perdut l’esperança en el sistema «veient com ha anat la cosa». «Som un poble enganyat. Anem passant la vida i ens fan creure que hi ha un Estat del benestar que ens dóna cobertura, però quan la gent està en el pitjor moment de la seva vida no obté la resposta que necessita», afirma.

Indignació

IndignacióAquesta desesperança consumada en el cas de la Vanesa és (alguna cosa més que) premonitòria en la situació que Pilar Aguilar entreveu per al seu pare, Federico, afectat per una demència vascular que es va embalar fa un any i mig i li va limitar la seva autonomia fins a l’extrem. «Vam demanar el grau 3 l’any 2013 i no ens l’han concedit fins a l’octubre, després de la revisió del mes de juny passat», explica.

Les bones notícies s’acaben després d’una conversa amb la treballadora social, que l’adverteix que la llista d’espera, tant per a una plaça a la residència del barri de la Barceloneta com per rebre una prestació econòmica per poder sufragar una part de la cuidadora professional, «oscil·la entre un any i mig i dos». «L’evolució d’una malaltia neurodegenerativa és impredictible, però a la família tenim molt clar que el meu pare no disfrutarà en vida d’aquestes ajudes», exposa.

La Pilar ha fet comptes de les despeses extra que requereix la nova vida de Federico, de 89 anys, i la calculadora dóna la xifra de 7.000 euros a l’any. «La cuidadora, que paguem nosaltres, els suplements proteics, els olis perquè no se li facin llagues de tant estar assegut, el cinturó ortopèdic perquè no caigui del llit...», detalla com una part d’una llista interminable.

Desemparament

Notícies relacionades

48.000 famílies van cobrar la dependència quan el beneficiari ja s'havia mort

La gent que pateix no pot esperar més

DesemparamentLa sensació de desemparament acompanya el Federico i els seus parents en cada detall, fins i tot en entorns com el sanitari, on caldria esperar més sensibilitat. «Moltes vegades acabes a urgències i no hi ha cap deferència envers aquestes persones tan vulnerables, no hi ha unitat de geriatria, ni acompanyament afectiu per als malalts i les seves famílies; et donen un antibiòtic i llestos, t’envien a casa», il·lustra.

La Pilar exposa la seva experiència com a cooperant a Cuba per tenir en compte una altra resposta del sistema: «Allà el metge, la infermera i la treballadora social van de ruta per les cases de dependents; aquí van amb la cadira de rodes fins al CAP perquè falta un acompanyament més sensible i didàctic, que estalviaria despeses sanitàries». «El sistema està deshumanitzat –conclou–, obsessionat a investigar per allargar l’existència de les persones però en canvi oblidant el més important: la seva qualitat de vida».