48.000 famílies van cobrar la dependència quan el beneficiari ja s'havia mort

L’ingrés de diners és motiu d’alegria en qualsevol llar, però fins i tot les obvietats que semblen més flagrants tenen les seves excepcions. Una d’aquestes singularitats l’experimenten les famílies catalanes que reben la prestació per la situació de dependència d’un parent... quan ja ha mort. Ingressos a deshora, que ajuden a reequilibrar els comptes domèstics, però que arriben tard per al seu propòsit original, quan ja no serviran per dignificar la qualitat de vida del beneficiari ni alleugerir la pesada càrrega que suporten els cuidadors. D’aquesta trista paradoxa en poden donar fe 48.382 famílies a Catalunya, acumulades des de l’any 2007 fins a l’agost del 2016.

Des de la Generalitat, atribueixen el desfasament, que s’ajusta a la legalitat, a «la complexitat burocràtica» del sistema impulsat pel Govern central. «No hi ajuda que no es permetin compatibilitats de prestacions, ni que la demanda no deixi de créixer al poder-se reclamar una revisió del grau de dependència; també és complex coordinar equips mèdics i socials d’avaluació a diferent escala territorial», justifica el secretari d’Afers Socials i Famílies, Francesc Iglesias. «I cal tenir en compte que el juliol del 2015 s’hi incorporen uns 61.000 usuaris amb grau 1 [el més lleu], que des d’aleshores tenen dret a percebre prestacions», afegeix.

Situacions que coneixen els professionals que operen sobre el terreny, que no obstant afegeixen focus crítics a l’anàlisi. «Moltes famílies ni saben que tenen el dret de cobrar prestacions una cop el parent ja ha mort, i això agreujaria l’estadística», destaca Montse Pérez, coordinadora de la Comissió de Dependència del Col·legi de Treball Social de Catalunya. Els familiars tenen dret a cobrar els endarreriments no percebuts pel difunt «si ho sol·liciten» en tots els serveis i prestacions, excepte en la de cuidador no professional, convé la Generalitat.

PARADOXES / De les 182.033 prestacions per dependència censades a Catalunya al setembre, més del 46% (83.816) són de cuidador no professional. Des del 2007, s’han rebut 562.416 sol·licituds de valoració del grau de dependència. El juny d’aquest any hi havia 140.378 perceptors d’ajuda , una xifra que «s’ha de contextualitzar amb el perfil de l’usuari, amb una majoria que té menys esperança de vida», explica Iglesias: el 54% dels sol·licitants tenen més de 80 anys.

Aquesta és la realitat de les estadístiques, però en cap d’elles figura l’impacte de condicionar totes les dimensions d’una llar a la presència d’una persona dependent. Economia, horaris, responsabilitats... «Quan una família fa una demanda d’un servei de suport és perquè ja no pot més, perquè està al límit», denuncia Pilar Rodríguez, directora sociosanitària d’Associació Benestar i Desenvolupament, oenagé que des de fa tres dècades dóna cobertura als col·lectius més vulnerables. La  frustració augmenta al tenir constància que «malgrat l’existència de llistes d’espera hi ha centres de dia que tenen places disponibles», sosté Rodríguez.

Una absurditat que també s’explica pels efectes de la crisi: «Algunes famílies depenen tant de la pensió de l’àvia que es busquen la vida per tenir-la a casa i no abonar 300 o 400 euros del copagament perquè vagi a un centre de dia», diu Rodríguez. Una obligació que té l’efecte pervers d’«invisibilizar molta gent amb necessitats de cobertura, però que per diferents motius s’han de quedar al domicili».

REFLEXIÓ / La situació s’agreuja per a familiars amb tercer grau de dependència (persones gens o molt poc autònomes) i patologies com Alzheimer, exposa Pérez. «Són situacions insostenibles a nivell domiciliari i, no obstant, han de suportar llistes d’espera per a plaça residencial concertada de fins i tot tres o quatre anys», destaca la treballadora social. «Són gent que paga els impostos i sent un abandonament brutal quan necessita més suport», insisteix.

RETALLADES/ Dificultats objectives a les quals se suma la percepció d’una part del sector que ara «és més difícil la concessió d’un grau elevat de dependència o que s’aprovi la revisió de la categoria», segons expliquen des del Col·legi de Treballadors Socials. Tot això en consonància amb les retallades «aplicades amb nocturnitat i traïdoria», que posen en risc la viabilitat del sistema i «augmenten la sensació de desprotecció», destaca Pérez.

Notícies relacionades

Cada dia hi ha 70 beneficiaris exclosos del sistema de dependència

"Quan la gent està en el pitjor moment no obté resposta"

El panorama es mereix «una reflexió» per part de les autoritats, segons Rodríguez: «En lloc de pensar a curt termini i parlar de despeses en dependència, haurien d’assumir que és una inversió en política social, i que garanteix un retorn a la societat», exposa.

Pérez també denuncia la necessitat d’ampliar les mires: «Amb el panorama polític d’allà i d’aquí, fa la sensació que tot és provisional i no s’impulsen mesures de profunditat. I si hi ha alguna cosa que no és provisional és la vida de les persones».