Rere la pista del falsificador d'Òrrius

La senyora atura el cotxe i abaixa la finestreta. "Disculpi, ¿vostè viu aquí?". Aquesta casa d'Òrrius és igual que la que apareix en un vídeo en què la Guàrdia Urbana i Vigilància Duanera resumeixen l'operació de desmantellament de la xarxa de producció d'articles falsos més gran de Catalunya. La mateixa escala exterior, la mateixa porta del pàrquing, els mateixos gerros, molt peculiars, penjats a la paret. Es diria que és la vivenda del cap de la xarxa, detingut i en llibertat amb càrrecs. La conductora, no obstant, ho nega. I no només això: assenyala en veu baixa els seus veïns. "Són els del costat, que a més són okupes". Malgrat insistir-li i malgrat l'evidència, manté que ella i la seva família no hi tenen res a veure. 

Òrrius és el poble més petit del Maresme. S'hi arriba a través d'una carretereta de cinc quilòmetres que neix a l'Argentona. El municipi té pinta de patir uns hiverns rigorosos. Ho confirma una veïna que s'acaba d'instal·lar amb les seves tres filles procedent de Vilassar de Mar: "La setmana passada patinàvem sobre el gel a primera hora del matí". La temperatura a mitja tarda encara és suau. Fins i tot hi ha qui es pren una cervesa a la terrassa del bar, la granja forn César Díaz, al costat de l'església de Sant Andreu.

EL QUE VA DEIXAR EL TOTXO 

La presumpta casa del falsificador queda una mica allunyada del centre. Tant la que sembla ser com la que diuen que és. A vista d'ocell, uns quants solars desordenats que es van quedar a mig explotar en plena crisi del totxo. Després de la negativa de la dona, s'ha de trucar al timbre del costat. Però no és necessari perquè un noi treu el cap per la finestra de la cuina. No és habitual el soroll en aquests carrers. I tafaneja. "Hola, la vostra veïna diu que sou els caps d'una enorme xarxa de falsificació de productes falsos". "¡Què dius ara! Passa, passa, endavant".

Reben dos xavals de 21 i 22 anys. Amics íntims. José i Youssef. El primer, nascut a Granollers de pares magribins. El segon va arribar des del Marroc a Catalunya quan era petit. Viuen en aquesta casa des de fa tres anys. Quatre habitacions, un saló molt generós i un jardí amb piscina. Riuen de l'acusació però no els sorprèn: "Nosaltres sempre som els sospitosos, la gent ens jutja cada vegada que ens mira". Obren totes les portes perquè quedi clar que no amaguen res. La nòvia d'un d'ells, francesa, porta un cafè i la bossa de sucre. Molt amables. A la tele, un programa de xafarderies amb un exconcursant de 'Gran hermano' parlant d'algú. Diuen que paguen la llum, i que l'aigua la treuen d'un pou. 

Expliquen que van pagar 3.000 euros a l'anterior okupa perquè els subarrendés la batalla amb un banc que no saben ni quin és. "Quan ens vinguin a buscar, pujaré a la teulada". L'únic que hi havia a la casa era una màquina de cosir antiga. Això podria ser un indici, part de la tecnologia (la policia va trobar 32 màquines en diverses naus) amb què falsificaven centenars de milers de peces de roba. Potser d'allà van sortir els 132.000 articles incautats, per un valor de cinc milions d'euros. Tornen a riure. "No, de veritat, ¡si no té ni pedal!". La conversa transita de l'acusació de la veïna a la història de la seva vida.

VOLIA SER TRANSPORTISTA

José diu, que no sap estar-se quiet, que ara és un home molt centrat, que va tenir uns anys difícils, just després de perdre el seu pare. Ha treballat en escorxadors, recollint palets, en la construcció. Youssef, en magatzems i fàbriques. Va voler ser transportista, com un dels veïns. La dona d'aquest li va explicar que viatjava molt per Europa i li va donar algun consell. El cap de la xarxa de falsificacions era transportista del port de Barcelona. Però aquesta casa, ha quedat clar, segur que no ho és. 

La veritat: no tenen pinta de ser els cervells d'un entramat de milions d'euros. No per falta de capacitat, sinó per excés de transparència. I un petit detall: la casa no té pàrquing. A més, al mostrar-los el vídeo dels registres policials -els nois són okupes però tenen wifi-, reconeixen un arbre de la parcel·la del veí. "Just per allà es colava el nostre gos Jack al seu jardí". 

Un home del poble que demana l'anonimat, "perquè això està ple de radars i la meva mare n'és un", explica que la seva família té alguns terrenys a prop d'on viuen els okupes. "Aquí les coses se saben, però depèn de què i de qui", constata. Com quan fa tres anys es va saber que el capellà del poble cobrava per oficiar casaments de conveniència (feia el mateix en altres parròquies de la comarca) a canvi d'una bona quantitat d'euros.

"¿QUANTS MILIONS, DIUS?"

Sobre els habitants de la casa del costat, la que és igual que la del vídeo policial, explica que els veïns són un matrimoni gran amb dues filles i un fill -aporta el cognom, però no fa al cas-, i que tots viuen a la finca en quatre vivendes independents. Can Pariol, es diu la zona. 

Notícies relacionades

Shôko Barcelona, reconegut internacionalment com a local sostenible

La UE amenaça de suspendre TikTok Lite, que paga per veure vídeos

Com que això és molt petit, aquest jove nascut a Òrrius coneixia la família que va fabricar la casa on avui viuen els joves en règim d'ocupació. "Era can Pruna, però la van acabar venent". Els últims inquilins que no van entrar pel mètode de la puntada de peu se'n van anar a Cabrils o a Cabrera, no ho recorda bé, fa uns quatre anys. 

Al poble es fa de nit. És més d'hora del que sembla, però la situació geogràfica, el forat físic on es troba el municipi, escurça el dia. A la terrassa de la granja, el Pere, treballador de l'ajuntament, se sorprèn amb les quantitats. "¿Cinc milions, dius?". Se'n recorda de quan va venir la policia, de la batuda. S'arronsa d'espatlles i se'n va. Els carrers tenen oliveres i les cases són nobles. Diuen que molta família acabalada del Maresme està empadronada aquí pel tema fiscal. Les petites trampes i mentides del dia a dia.