¿Com es viuen els desplegaments policials en grans capitals d'Occident?

L’amenaça terrorista ha canviat el panorama en moltes capitals, on els habitants conviuen amb un desplegament inusual d’agents armats patrullant algunes de les zones més concorregudes.

PARÍS

Un ambient asfixiant

En un any i mig, de gener del 2015 a juliol del 2016, els atacs contra Charlie Hebdo, les terrasses de París, la sala Bataclan i el passeig dels Anglesos de Niça han causat la mort de 228 persones. Els atemptats han posat a prova els ressorts de la societat francesa per fer front al terror dins de l’estat de dret, i l’amenaça gihadista és el primer motiu de preocupació per a la meitat dels ciutadans.

Vuit de cada 10 ciutadans estan disposats a renunciar a parcel·les de llibertat per tenir més seguretat. L’estat d’emergència, l’a-

nomenat pla Vigipirate i l’omnipresència de policies i militars, fusell en mà, patrullant els carrers o apostats davant sinagogues i escoles jueves, ja formen part de la vida quotidiana dels parisencs, confrontats a una certa israelització en la seva forma de vida, convençuts que res impedirà que el terrorisme torni a atacar.

El que abans era excepcional s’ha convertit en norma. Obrir la bossa o descordar-se l’abric per ser escorcollat són gestos automàtics a l’entrar en uns grans magatzems o una sala de concerts.

L’organització d’actes a l’aire lliure és objecte de polèmiques recurrents; les falses alertes d’atemptat desencadenen el pànic en qüestió de segons i el nerviosisme és palpable al metro cada vegada que per megafonia s’anuncia la presència d’un paquet sospitós.

«Hi ha alguna cosa asfixiant en l’ambient», resumeix Frédéric, de 49 anys, darrere el taulell de la seva botiga d’ultramarins. Tot i així, a París segueix palpitant el plàcid bullici dels seus cafès i terrasses.

LONDRES

La presència policial no crea ansietat

Els dos policies que passegen lentament per la londinenca vorera de High Street Kensington caminen relaxats. Van mirant cap a una banda i cap a l’altra d’aquest carrer comercial sense especial ansietat. Una jornada rutinària si no fos per la seva indumentària. Els oficials van protegits amb voluminoses armilles antibales i porten rifles semiautomàtics. A la zona hi ha l’ambaixada d’Israel i el Palau de Kensington.

En un altre punt de la ciutat, a la sortida del metro de Green Park, dos agents fan guàrdia, immòbils, amb similar uniforme i armament. Ni els que van i vénen de la feina, ni els turistes que circulen a la vora de l’hotel Ritz els presten la menor atenció. Els londinencs s’han acostumat als especialistes en la lluita antiterrorista. Una presència discreta que vol ser tranquil·litzadora i dissuasiva, sense crear ansietat.

A Londres tothom és molt conscient des de fa temps que la capital pot tornar a ser blanc d’un atemptat terrorista de l’extremisme islàmic. Les crides en aeroports i transports públics a mantenir-se vigilants i reportar immediatament qualsevol fet o incident sospitós formen part del dia a dia. Aquest estiu, després dels atacs al continent europeu, Scotland Yard va difondre missatges bàsics sobre com reaccionar en cas de veure’s involucrat en un atemptat massiu. La primera norma va ser molt simple: «Corre tan lluny com sigui possible», perquè en aquestes circumstàncies, molta gent es queda paralitzada i es converteix en blanc fàcil. «Quan ja no puguis córrer més lluny, amaga’t i llavors truca a la policia».

Scotland Yard també va anunciar la incorporació de 600 nous oficials armats.

BRUSSEL·LES

Sota una amenaça molt present

Fa gairebé set mesos que Bèlgica es va despertar amb el primer atemptat terrorista al seu territori. Un atac comès contra dues infraestructures clau, i utilitzades per milers de ciutadans corrents com són el metro i l’aeroport, que va deixar 35 morts, desenes de ferits i un desplegament policial i militar sense precedents al país. La sensació d’inseguretat des d’aleshores, no obstant, no ha desaparegut. Encara que els brussel·lesos han après a viure envoltats de militars, l’amenaça segueix molt present en la vida diària de la ciutat.

«Estic més nerviosa. Sento qualsevol soroll i tinc pànic. La veritat és que a mi sí que em tranquil·litza veure militars als carrers», explica una jove gal·lesa resident a la capital des de fa més d’una dècada. Centenars de soldats, amb grans camions, segueixen davant edificis neuràlgics: la seu del govern belga, alguns ministeris, institucions europees, museus o llocs emblemàtics com la sinagoga de Saint Gilles, encara que han deixat de vigilar, per exemple, les escoles.

Encara que la presència de militars als carrers ha ajudat a donar una sensació de seguretat, tothom és conscient que les mesures són insuficients i que atacar la població, com va passar a Niça, continua sent igual de fàcil que abans de l’atemptat.

«¿Si tenim sensació de seguretat?», es pregunta un altre expatriat. «Si posen una bomba, ens en anem d’aquest món tots, inclosos els militars», respon sense dramatitzar però conscient que el perill no desapareix perquè hi hagi més vigilància als carrers. «Creuem els dits i confiem que no torni a passar».

NOVA YORK

Adaptada a la

nova normalitat

Metallica va oferir fa uns dies un concert a Webster Hall, un local a l’East Village amb capacitat per a 1.500 persones. La mateixa que Bataclan. I si els assistents no arribaven amb la matança de 89 persones a la sala parisenca al cap, a l’entrada del carrer 11 tenien un recordatori: al costat de patrullers de la policia de Nova York es desplegaven membres de la unitat antiterrorista, clarament identificats per la paraula «antiterrorisme» a les seves armilles blaves. Impossible saber quants més es camuflaven de paisà.

Entre els que esperaven a entrar no es palpava preocupació. I aquesta reacció de normalitat possiblement es deu al fet que des de fa 15 anys els novaiorquesos s’han acostumat a la forta presència en llocs públics i grans cites d’agents, sovint parapetats amb equipament militar i armes semiautomàtiques iguals que les que porten els soldats a l’Afganistan o l’Iraq.

Encara que des de quatre mesos després dels atemptats de

l’11-S la policia de Nova York té una oficina antiterrorista, el novembre de l’any passat va crear una força específica, el Comando de Resposta Crítica, en què treballen més de 1.000 agents i empleats dels 51.000 de la policia novaiorquesa (no per res l’exalcalde Michael Bloomberg presumia de tenir el seu «propi exèrcit»). I encara que no falta qui es queixa de les molèsties que causen les inspeccions aleatòries de bosses que es fan al metro, les queixes són mínimes.

Notícies relacionades

Barcelona accentua la protecció de les seves icones i grans esdeveniments davant l'amenaça gihadista

"No m'agrada, però és el que hi ha"

La ciutadania s’adapta. Ha interioritzat el «si veus alguna cosa, digues alguna cosa», que s’ha fet rutinari. El mes passat, per exemple, en els cinc dies següents a les explosions a Chelsea, la policia va rebre més de 800 trucades alertant de paquets sospitosos a la ciutat. Normalment són 42 al dia.

Una altra qüestió és el treball de la unitat d’espionatge de la policia novaiorquesa, creada després de l’11-S i amb uns mètodes que creen ombres sobre les llibertats civils. Sobretot si s’és musulmà.