Balls de pel·lícula

John Travolta va iniciar amb 'Febre del dissabte nit' la intensa relació entre el cine i la cultura discotequera

lpedragosa441912 discotecas fiebre sabado160819233451

lpedragosa441912 discotecas fiebre sabado160819233451

3
Es llegeix en minuts
BEATRIZ MARTÍNEZ / MADRID

Una nova forma d'afrontar la nit en el cine es va obrir pas a partir del moment en què John Travolta es va calçar uns botins i es va estufar els cabells amb laca per preparar-se per anar a la discoteca a 'Febre del dissabte nit' (1977). Podies ser un perdedor en la teva vida ordinària, un desclassat, i convertir-te en un autèntic rei a cop de maluc al voltant dels llums de neó a la pista de ball. El fenomen 'dance' per fi tenia una pel·lícula que acabaria per convertir-se en la icona d'un moviment que ja s'estava gestant durant tota la dècada de 1970.

Va ser l'inici de tota una onada de films que van intentar retratar l'esperit d'una època en què la nit es va convertir en autèntica protagonista amb tota la seva parafernàlia estètica recoberta de 'glitter' i polièster, en què dominaven els pantalons de campana, les sabates de plataforma i els vestits 'brilli-brilli'.

Després de 'Febre del dissabte nit' va arribar 'Por fin ya es viernes' (1978), que canviava les cançons dels Bee Gees per la arrassadora presència de Donna Summer. Les diferències socials i racials es difuminaven sota els raigs lumínics i davant la presència totèmica del discjòquei. I és que no s'ha d'oblidar que la cultura disco va néixer de l'escena de clubs més marginal on es reunien les minories ètniques i els homosexuals que somiaven a escapar, al ritme de la música, de l'entorn opressiu que els envoltava. Per això també els subgèneres cinematogràfics es van apuntar a la moda: el 'blaxpotaitation' amb 'Disco godfather' (1979), el vessant experimental amb 'Will you dance with me?', filmada per Derek Jarman el 1983 (encara que no veuria la llum fins al 2014), que seguia l'estela de 'Nighthawks', que ens introduïa en l'escena disco gai i, en to més festiu, '¡Que no pare la música!' (1980), al voltant de la formació dels Village People.

SOBRE RODES

En una recerca incansable per aconseguir les millors coreografies, també vam pujar a sobre dels patins a 'Roller Boggie' (1979), 'La fiebre del patín' (1979) i la fantasia musical amb Olivia Newton John 'Xanadú' (1980).

La nostàlgia i el 'revival' de l'època van servir com a vehicle als directors per acostar-se al passat des d'una perspectiva i sensibilitat contemporànies, en un intent de capturar l'esperit del moment. Ho demostren 'Boogie Nights' (1997) o les dues pel·lícules que es van fer al voltant de la mítica sala Studio 54: 'The last days of disco' (1998) i '54' (1998).

Mentrestant, a Anglaterra, Michael Winterbottom va rememorar les sessions de la discoteca Hacienda a '24 hour party people' (2002), on va néixer el so Manchester a finals dels anys 70, amb grups com Joy Division o New Order. I més recentment, Mia Hansen-Love se submergia en l'escena 'clubbing' francesa a 'Edèn' (2014) a partir de l'ascens de la música electrònica apadrinada per Daft Punk.

QUINQUIS A LA PISTA

A Espanya vam passar dels 'guateques' a la 'boîte', i de les sales de festa a les discoteques que van començar a popularitzar-se durant el tardofranquisme. També solien associar-se amb els baixos fons, com passa a 'Perros callejeros 2' (1977) (en una escena a ritme d'ítalo disco) i a l'eclosió de la contracultura, a Madrid amb la 'movida', representada per Almodóvar en les seves primeres pel·lícules, 'Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón' (1980) i 'Laberinto de pasiones' (1982) i en testimonis generacionals com 'A tope' (1984), amb actuacions musicals dels grups del moment a la sala Rockola. A Barcelona, la sala Bocaccio es va convertir en un dels locals emblemàtics de l'Escola de Barcelona, la nostra 'nouvelle vague' pàtria. D'ambient més intel·lectual i burgès, era el punt de trobada de la 'gauche divine', com vam poder veure en la recreació que es va fer a 'El cònsol de Sodoma' (2009), 'biopic' sobre el poeta Gil de Biedma.

També vam tenir la nostra particular versió de 'Febre del dissabte nit' gràcies a 'Nunca en horas de clase' (1978), de Juan Antonio de la Loma i de 'Flashdance' a 'Jo amo la danza' (1984).  

Notícies relacionades

Bigas Luna va fer ballar Penélope Cruz i Javier Bardem al ritme de Chimo Bayo a 'Jamón, jamón' (1992) i Juan Diego Botto i Jordi Mollá feien el mateix amb Australian Blonde a 'Historias del Kronen' (1995). I en clau d'humor, els protagonistes d''El asombroso mundo de Borja Mari y Pocholo' (2004) somiaven anar a Pachá per acabar conformant-se amb la discoteca Aguacates, mentre Torrente es dedicava a punxar el Fari en un antre d'electro.

En els últims temps hem vist ballar les noves generacions en pel·lícules com 'Mentiras y gordas' (2009) o '3 metros sobre el cielo' (2010) i observat la decadència de les sortides més autodestructives a la crua 'After' (2009). Potser els temps ha canviat, però la discoteca segueix sent la reina de la nit. 

Temes:

Dansa Música Cine