Albert Olivé: "Xarxes i mòbil posen en perill el fotoperiodista"

¿Quants records i anècdotes es poden guardar de tota una carrera professional? La de fotògrafs com Albert Olivé (Barcelona, 1954) no només guarden, sinó que poden mostrar, en color i en blanc i negre, moments que són part d'aquesta trajectòria laboral. I són també part d'un trosset de la història de la societat. El fotoperiodisme, en el cas d'Olivé exercit durant 35 anys de carrera -27 a l'agència Efe-, és l'arxiu, el segell gràfic del que va passar, la constància del passat que a les hemeroteques deixa per sempre finestres obertes a l'ahir. Un centenar d'elles s'obren per a tots, fins al 28 d'agost, al Port de Tarragona.

-¿Com va arribar la fotografia a la seva vida? Tenia 21 anys i havia tornat a Barcelona, després de fer la mili. I amb els primers estalvis que havia fet treballant en una fàbrica de televisors em vaig comprar una càmera de fotos. Em passava el dia al carrer. Eren els primers anys de la Transició. La mort de Franco va fer sortir al carrer molta gent, i jo fotografiava totes les manifestacions que anava trobant.

-¿I què feia amb les fotos? Les revelava i me les guardava. Com que era totalment autodidacte, totes les manis i vagues em van servir per practicar.

-¿Quina va ser la primera foto publicada? Va ser el 79. El Barça havia guanyat la Copa d'Europa a Basilea i els culers es van concentrar a la Font de Canaletes. Jo vaig buscar un lloc per pujar i poder agafar perspectiva de la multitud, quan va passar per allà el que era llavors cap de fotografia del diari Telexprés (Pere Monés). Em va preguntar si ja feia estona que era allà fent fotos i li vaig dir que sí. Em va proposar anar amb ell a revelar-les al laboratori del seu diari, i hi vam anar.

-¿Era la seva primera visita a una redacció? Sí. I quan hi vaig entrar vaig tenir la sensació de fer-me petit. Em va impressionar veure la gent treballant, s'escoltava el teclejar de les màquines d'escriure... Em van dir que es quedaven una o dues fotos. «Sortirà demà publicada», em va dir Monés.

-¿I a partir de llavors? Allò em va animar a seguir sortint al carrer a fer fotos. Vaig saber que obria el diari Avui i tot el que revelava l'hi oferia. Cada matí i cada tarda trucava des d'una cabina telefònica i els deia què tenia. Vaig col·laborar quatre anys amb ells. Després quatre a El Noticiero Universal, dos a El Correo Catalán, i un any i mig al diari Catalunya Sud de Tarragona, fins que Rafael Pérez de Rozas em va proposar suplir baixes de vacances a l'agència Efe.

-¡Quina diferència amb l'actualitat! Hi havia molta feina i poca competència... Sí, deixaves una feina i l'endemà començaves en una altra. Obria alguna escola de fotografia, però els fotògrafs apreníem corregint els propis errors i amb perseverança. Les generacions d'avui ho tenen molt complicat. Hi ha moltes escoles de fotografia i la tecnologia ha posat fotògrafs a cada cantonada i arreu del món. Les xarxes i el mòbil posen en perill el fotoperiodista. La immediatesa preval davant la qualitat de les imatges.

Notícies relacionades

Un dels "jardins de marihuana" d’Europa

Reinventar el periodisme

-¿Quines imatges ha seleccionat com a resum de la seva carrera professional? L'exposició -A l'entorn de la mirada, cobert 4 del Moll de la Costa del Port de Tarragona- està muntada com si fossin les seccions d'un diari: Cultura, Societat, Esports... Una foto molt significativa és la d'Eulàlia Lluch, la filla d'Ernest Lluch, al sofà de casa seva, mirant la tele just en el moment en què a les notícies van mostrar per primera vegada el presumpte assassí del seu pare. Havíem anat a fer-li una entrevista, amb motiu del primer aniversari de l'assassinat d'Ernest Lluch, i quan fèiem les fotos van donar la notícia.

-Ara que està jubilat, ¿no enyora sortir a fer fotos de temes d'actualitat? De moment estic bastant entretingut. Ara em dedico a l'arxiu, i m'agradaria recuperar el laboratori en blanc i negre. Voldria preparar, amb els meus negatius revelats, una altra exposició amb fotos de principis dels 80. De fotos sempre en podré fer, per lliure, com quan vaig començar.