Salut Miró Boatella: "Carregueu-nos a la meva filla i a mi, els va dir la mare"

El Banc d'ADN de la UB ja té sang d'aquesta veïna de la Garriga. El seu germanastre no va tornar mai després de la guerra

foto-contra

foto-contra

3
Es llegeix en minuts
Carme Escales
Carme Escales

Periodista

ver +

Morir és el final d'un camí, i l'inici d'un altre per a qui viu l'absència. Però morir sense l'adéu, i sense un lloc on situar aquest adéu, deixa qui queda en eternes preguntes. ¿Va poder fugir l'ésser estimat?, i, si va morir, ¿on va ser enterrat? Trobar les restes d'un ésser desaparegut, permetria a famílies com la de Salut Miró (la Garriga, 1925) tancar el llibre que el conflicte bèl·lic va obrir. I deixar la ment descansar. El seu germanastre va ser donat per desaparegut i ara l'Ajuntament de la Garriga ha costejat la seva anàlisi d'ADN per contrastar-la amb la de restes trobades.

-¿Com van saber que havia començat la guerra?

-El meu pare era membre de la Societat Coral l'Aliança, que el 18 de juliol de 1936 celebrava un dinar a l'hotel Termes Victòria de la Garriga per commemorar el 25è aniversari de l'agrupació coral (del 1911). Allà van saber que havia esclatat la guerra.

-¿Com els va afectar a partir de llavors?

-Van reclutar els homes de totes les cases. A la nostra, hi havia el meu pare i els meus tres germans: el Martí, el Josep i el Victorino.

-¿I se'ls van endur a tots?

-Això volien. Havien dit que més de tres homes d'una mateixa casa no hi anirien, però encara recordo el camió militar a la plaça de l'església, i la meva mare, que em va portar amb ella [la Salut tenia 11 anys], dient als militars: «Si s'emporten els meus tres fills i el meu marit, car­reguin-nos a la meva filla i a mi també. Al final, al meu pare el van deixar.

-¿Què van saber d'ells a partir d'aleshores?

-Escrivien demanant diners per comprar menjar, però no en teníem ni per a nosaltres. El pare era cisteller però no hi havia feina.

-¿Busquen ara aquells tres germans?

-No, ells van tornar. La meva mare, Raimunda, que era de Sabadell, era viuda i tenia un

fill, Francesc Guardiola Boatella. Ella treballava de cambrera al balneari Blancafort i deixava el nen amb una altra persona, a qui enviava diners perquè el cuidés. El meu pare, Emili Miró Comas, era ajudant de cuina al mateix balneari, abans de ser cisteller, i li va demanar casar-se i viure amb el seu fill, tots tres. Després vam néixer nosaltres quatre. És aquest germà de mare, ja casat a l'esclatar la guerra i amb dos fills a qui jo vaig cuidar molt, ell és el que no va tornar mai.

-¿Què va ser l'última cosa que en van saber?

-El que deia la notificació que va arribar: desaparegut a la batalla de l'Ebre.

-¿I la seva dona i fills on eren?

-Josefina Cànovas era empleada a l'hotel Lloret de la Rambla de Barcelona, i deixava els seus fills, Joaquim i Emili, amb la seva germana, a Polinyà, o amb mi. Després de la guerra, i sense saber res d'ella, vam anar amb la meva mare a l'hotel, i ens van dir que se n'havia anat a França amb els nens i amb un capità dels rojos. No en vam saber res més.

-¿Confia que amb el seu ADN puguin saber almenys on és el seu germanastre?

-Ha passat tant de temps, però es tancaria un cercle. Ell va donar la sang per la nostra terra i ara dono la meva jo per una tomba.

-¿Què canvia el referent de la tomba?

-No vaig gaire al cementiri, però saber que els meus són allà em reconforta. Hi vaig l'1 de novembre, perquè el meu fill Jordi canta a la Societat Coral l'Aliança, Aquell dia el cor dedica un concert als difunts.

Notícies relacionades

-¿Parlaven de política els seus pares?

-No, però el meu pare anava al bar de Can Xicorder, el de la gent més d'esquerres. Sempre em deia: «Menja un areng, si no en tens prou per a un tros de carn, i seràs feliç». Deia que Espanya necessitava dues Catalunyes. No sóc política, però sóc catalana.