Gent corrent

Victòria Badia: «Els llocs abandonats són espais de memòria»

«Els llocs abandonats  són espais de memòria»_MEDIA_1

«Els llocs abandonats són espais de memòria»_MEDIA_1 / FERRAN SENDRA

3
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

La Mussara és un poble abandonat de la serra de Prades que no només atrapa per l'espectacular bellesa del seu paisatge, sinó per les històries de desaparicions sense resoldre i visions fantasmagòriques que fa una dècada van convertir el lloc en un imant per als aficionats als fenòmens paranormals. Atreta per aquestes narratives, la psicòloga i antropòloga Victòria Badia va decidir acostar-se a la Mussara amb actitud acadèmica. El resultat del seu estudi sobre el terreny es titula Fantasmes de la memòria.

Una antropòloga entre fantasmes. Analitza els relats populars sobre fenòmens paranormals.

-¿És el seu primer poble abandonat? Vaig fer un treball similar sobre l'Hospital del Tòrax de Terrassa. Abans de convertir-se en el Parc Audiovisual de Catalunya va estar abandonat molts anys i les xarxes socials anaven plenes de relats que parlaven de presències invisibles, aparicions i sorolls estranys. Fins i tot se'n van rodar pel·lícules de terror. El cine i l'imaginari popular sempre s'han retroalimentat.

-¿Què l'atrau d'aquests llocs? S'ha d'anar amb molt de compte quan es parla de fenòmens paranormals. Als antropòlegs no ens interessa si el que passa és veritat o no. Escoltem el que diu la gent, estudiem com sorgeixen aquests relats i els relacionem amb la necessitat social de generar narratives. Les llegendes i creences són patrimoni immaterial de la humanitat.

-Ja, ¿però vostè què en pensa? Personalment parteixo de la base que aquests fenòmens responen més a vivències i expectatives pròpies de cada persona que a la realitat, però com a antropòloga respecto totes les opinions.

-¿Què tenen en comú la Mussara i l'antic Hospital del Tòrax? Els llocs abandonats són espais de memòria, on el passat segueix, d'alguna manera, atrapat. En el cas de l'hospital vaig parlar amb persones que hi van treballar i que hi van estar ingressades i em van explicar històries de patiment i d'injustícia. A la Mussara s'hi van viure episodis violents de la guerra carlista i de la guerra civil. Des d'una perspectiva antropològica, els relats sobre fenòmens paranormals serien una forma de memòria i un intent de transcendir la finitud de la vida mitjançant la creença en altres mons o dimensions.

-¿Recorda el seu primer dia a la Mussara? Era diumenge i hi havia molta gent. Recordo l'impacte que em va produir la visió del paisatge, que és espectacular. De fet, s'ha convertit en un lloc de pelegrinatge rural. La gent hi va a desconnectar, a buscar bolets, a contemplar les estrelles o assisteixen a aplecs que reivindiquen la memòria del poble, abandonat des del 1959.

-Vaja, me l'imaginava com un lloc solitari envoltat per una espessa boira. [Riu] Entre setmana està més tranquil i pel que fa a la boira... És un element molt pel·liculer i és veritat que diuen que allà cau molt ràpidament, però desgraciadament jo no la vaig arribar a veure cap dia.

-La desaparició no resolta d'un boletaire el 1991 va donar pàbul a l'especulació. En les xarxes socials i en els programes tipus Cuarto milenio, la desaparició va ser el punt de partida per presentar la Mussara com un llindar de pas a altres dimensions. En canvi, els veïns de la zona diuen que és molt fàcil perdre's amb la boira i caure per un barranc.

Notícies relacionades

-¿Els locals no creuen en aquestes his­tòries? No. És un entorn ple d'experiències i memòries, però ells en tenen una altra vivència i estan més aviat a la defensiva. La Mussara s'ha convertit en un lloc liminar i això genera diferents experiències i relats.

-¿Quina sensació tenia vostè quan passejava sola pel poble? Les sensacions són molt bones i s'hi està molt a gust. És un lloc que té alguna cosa.

Temes:

Gent corrent