Gent corrent
Lluís Benejam: «No m'agrada guardar-me les coses només per a mi»
«No magrada guardar-me les coses només per a mi»_MEDIA_1 /
Des de fa uns anys Lluís Benejam (Figueres, 1954) es lleva a les quatre de la matinada i abans de començar la jornada laboral a la seva empresa de preimpressió es dedica a digitalitzar i ordenar la impressionant col·lecció de material gràfic relacionat amb el cine que guarda a la seva casa empordanesa, a Capmany. Gràcies al seu excepcional caràcter laboriós i metòdic, ha bolcat personalment a la web http://archivocine.com més de 65.000 imatges relacionades amb 28.000 pel·lícules estrenades a Espanya des de l'any 1900 fins avui. A totes les peticions que li arriben, de particulars o institucions, respon de forma desinteressada.
Col·leccionista altruista. Bolca a internet 65.000 imatges de pel·lícules estrenades a Espanya des del 1900 fins avui.
-Era un nen i ja col·leccionava programes de mà. Llavors hi havia quatre cines estables a Figueres i a la sortida donaven el programa que anunciava les pròximes sessions. Eren com els flyers d'ara però van desaparèixer als 80. El meu pare tenia una botiga de gra i vaig penjar cartells demanant programes. ¡La gent portava capses de sabates plenes!
-Després li va tocar el torn als cartells. Als 14 anys vaig començar a treballar en una impremta. Veia els cartells de les pel·lícules i al·lucinava com un tros de paper podia animar o desmotivar tant la gent per anar al cine. Jo mai he sigut gaire cinèfil. La meva vida és el paper i m'estimo tot el que té a veure amb la part gràfica.
-¿No ha deixat mai de col·leccionar? Vaig interrompre la col·lecció quan vaig obrir l'empresa de preimpressió amb la meva parella. Durant 10 anys vam treballar de sol a sol, tant, que vaig agafar una depressió i el metge em va suggerir que trobés alguna cosa per trencar la rutina. Va coincidir que un client em va proposar fer una exposició per al centenari del cine i així vaig reprendre la col·lecció.
-M'imagino que és tan disciplinat i metòdic col·leccionant com treballant. Al principi anava a buscar material a cines de Figueres, Girona, Tossa, Olot, Blanes... Eren locals enormes amb golfes plenes de cartells, guies publicitàries, fotogrames... A vegades feia dos viatges amb la furgoneta plena fins al capdamunt. Segueixo anant a les sales cada 15 dies i a les distribuïdores cada dos mesos. A l'agost aprofitaré per anar a buscar material a Tudela, Valladolid i Irun.
-Perd moltes hores de son per posar aquesta ingent quantitat de material a disposició del públic. ¿Per què? No m'agrada guardar-me les coses només per a mi, és millor compartir-ho. El més valuós de la col·lecció són les relacions humanes que he fet al llarg de tots aquests anys.
-Li arriben peticions d'imatges des de Llatinoamèrica, d'ajuntaments locals, de filmoteques europees, de l'Instituto Cervantes, del Museu Reina Sofia... Ho tinc tot sistematitzat i puc trobar qualsevol cosa en qüestió de minuts. No faig això per negoci, sinó per contribuir al coneixement de la nostra història. Si s'usen aquestes imatges en una publicació o en una exposició, només demano que m'esmentin als crèdits.
Notícies relacionades-¿Quina és la joia de la seva col·lecció? Un cartell preciós de Ben-Hur en francès que em va regalar un col·leccionista i que és introbable. Hi ha col·leccions molt més bones que la meva, però només arriben fins a 1950 perquè després el material no té tant valor econòmic. Jo no puc pagar 8.000 euros pel cartell de Desayuno con diamantes, però si algú vol fer un treball sobre refugiats o sobre la primavera àrab [les revolucions als països àrabs de 2010-2013] jo guardo els cartells de les pel·lícules que se n'han fet.
-I vostè, ¿quina exposició faria? Una de totes les pel·lícules que han guanyat l'Oscar a la millor cinta de parla no anglesa, des d'El limpiabotas [1946] fins avui. ¡Tinc tots els cartells!
