Albert Piqué: «De miracle, vaig salvar un surfista de morir ofegat»

Captivat per les seves cares de sol i sal, el fotògraf Sergi Margalef ha enfocat el seu objectiu en els 25 pescadors de Cambrils nascuts abans del 1933, any de la construcció del port a la localitat tarragonina. Entre ells, Albert Piqué Tutusaus (Cambrils, 1926) ha volgut compartir la seva història.

El meu avi i el meu pare eren pescadors; el meu besavi per part de mare, calafat. Érem quatre germans a casa, i jo vaig sortir a la mar per primera vegada als 14 anys.

Un nen. Abans les coses eren així. ¡Si hi anaven criatures encara més petites! Era la manera de treure una boca de casa. ¿Sap com ens deien? El gosset de bord. Quan començaves, ho feies per res.

¿Res? Bé, ens donaven part del pelut, el peix de menys qualitat que no anava a la venda.

Temps durs. Durant la guerra, vam passar de tot. Me'n recordo que el meu germà Fernando es posava fatal quan veia passar els avions perquè temia que ens matessin les gallines que teníem al terrat [Riu]. Venien a bombardejar des de Mallorca camí de Reus.

¿Es guanyava bon jornal? En la mar no hi ha jornals; nosaltres anàvem a la part: una vegada venut el peix i pagat el combustible, una meitat era per a l'amo de la barca i l'altra a repartir a parts iguals. Llavors es guanyaven entre quatre i cinc duros de plata a la setmana, que no estava malament... El meu pare era molt espavilat.

Expliqui-ho, per favor. Abans anàvem sense radar ni res, i ell sabia molt bé el que hi havia a sota del mar, les serralades de roques, el que la naturalesa ha donat en aquestes costes. Era un coneixement que passava de pares a fills, i els de les americanes es van adonar que el meu pare anava molt a l'hora.

¿Els de les americanes? Els usurers. Per comprar els motors de les barques, només prestaven els diners als pescadors que podrien tornar-los.

Si hagués pogut triar, ¿què hauria fet? Abans no anaves amb l'egoisme dels diners. Si havies nascut a casa de pescadors, ni t'ho plantejaves. No sé què contestar-li.

¿Quants anys al mar? Pescant fins al 1966, quan em van oferir treballar com a contramestre al Club Nàutic de Cambrils.

¿Algun ensurt en tot aquest temps? Un dia, van trucar al nàutic des de Miami Platja perquè una senyora havia vist, des de dalt del seu balcó, com el vent arrossegava un noi que feia surf.

¡Ai! Coneixent el pa que s'hi dóna, sabia que no hi havia possibilitats. Bufava molt mestral.

¿I va sortir a buscar-lo? Sí, amb un tècnic i un cap de Marina. Vaig navegar seguint mar endins la línia exacta que havia indicat la senyora.

¿I? El temporal creixia i el cap insistia que tornéssim a casa. No s'imagina com es movia la barca. Tant i tant em va insistir el dels galons que, al final, vaig parar els motors i li vaig deixar anar: «Vostè mana». I en aquell moment…

[Aquí Albert arrenca a plorar].

No s'ho creurà, però em va sortir de sota mateix del buc. Un miracle. Tretze anys devia tenir el noi. «Si ho sabessis, li vaig dir, has tornat a néixer». Ens vam abraçar.

Notícies relacionades

¿Quan és el Dia de la Mare 2020? Dates de tots els països

Mor ofegat un menor al Bages al llançar-se a una bassa

Jo també m'emocionaré.

Quan vam tornar, donant-li l'amura al vent, el dels galons em va dir: «Ja procuraré jo que et donin una bona medalla». Encara l'espero [Riu].