Anar al contingut

Gent corrent

Blai López Sánchez: «¿He de jugar a futbol per ser com els altres?»

Gemma Tramullas

El Blai és un noi alegre, dolç i fort, fill únic d'una administrativa i un mecànic veïns de Martorell. A punt de complir 13 anys, ha viscut una amarga experiència escolar per preferir el ball a la pilota, però ara celebra que al setembre començarà a estudiar segon d'ESO i dansa a l'Institut del Teatre de Barcelona. La seva història demostra que l'herència més valuosa que els adults poden deixar als nens és animar-los a ser ells mateixos.

Un Billiy Elliot a Martorell. Després d'una dura etapa escolar, podrà dedicar-se a ballar sense rebre insults.

-¿Des de quan balles? Des de sempre. Els meus pares es van adonar que jo no disfrutava xutant una pilota sinó ballant, i em van preguntar si m'agradaria aprendre'n. Tenia 6 anys i els vaig dir que em feia una mica de por que els altres nens es riguessin de mi.

-¿Tan petit i ja tenies aquesta percepció? Sí, però els meus pares em van dir que no passaria res i que, si passava, tiraria endavant. Així que ho vaig provar i em va agradar. Al principi ningú em va tractar malament, però quan vaig començar a ballar seriosament van començar els problemes. Em vaig apuntar a una nova escola, 113 Dansa, d'Olesa de Montserrat [foto], on faig dansa clàssica, contemporània, hip-hop i jazz, i allà és on millor em sento.

-¿Podries explicar quins problemes vas tenir? Trobar-te amb gent de la teva classe que t'insulta, que et mira amb mala cara, que es riu de tu… Molts dies arribava a casa fet pols, em ficava al llit, em tapava i em quedava allà plorant. Els meus pares van anar a parlar amb la meva tutora, que em va ajudar, i van deixar d'insultar-me tan obertament dins de l'escola, però llavors els insults van començar a arribar per WhatsApp.

-¿Què et deien? «Maricon», «nenaza»… També utilitzaven «gai» com a insult. ¿Per què si balles has de ser gai? I si ets gai, ¿quin és el problema? ¿Com pot ser un insult la manera de ser d'una persona?

-¿I els teus companys no et defensaven? Els que insulten busquen el moment que estàs sol per fer-te més mal i jo preferia no explicar-los res als meus amics. A l'hora del pati seia a xerrar amb les noies i allò em feia encara més diferent. Era l'únic noi de l'escola que feia dansa i a sobre anava amb noies. ¿Però què havia de fer? ¿Jugar a futbol o a bàsquet per ser com els altres nois? ¿Deixar de ser qui sóc?

-Segurament molts ho fan. És increïble que a aquestes altures encara hi hagi tan pocs nois que ballin. Hi ha gent que no entén que no hi ha res que sigui només per a noies o només per a nois. Pensen que si ets un noi no et pot agradar el color rosa, no pots jugar amb nines, no pots ballar. Jo tinc la sort que els meus pares m'han ajudat molt i que a l'escola de dansa m'han motivat per seguir endavant.

-¿Què sents quan balles? M'agrada expressar en cada moment el que sento i la dansa és la meva via de comunicació amb les persones.

-Suposo que t'han dit que la teva història recorda molt la de la pel·lícula Billy Elliot, que tracta d'un nen d'un poble miner d'Anglaterra que vol ser ballarí. M'ho diuen molt, però hi ha una gran diferència. El pare de Billy l'apunta a boxa i s'oposa que balli, en canvi els meus pares m'han animat a fer el que m'agrada i a lluitar per fer-ho; m'han ajudat a superar els problemes i han deixat de fer moltes coses perquè jo pogués anar a dansa. Els estic molt agraït.

-¿Què significa per a tu deixar l'institut i continuar l'ESO a l'Institut del Teatre? És molt important per formar-me com a ballarí, però també perquè aquí tots anem al mateix i som iguals. Per fi podré ser un més.

0 Comentaris