'Interviú', 40 anys d'escàndols i periodisme de denúncia

A George Orwell se li atribueix una de les definicions de periodisme més depurades i encertades que s’hagin escoltat mai: «És publicar el que algú no vol que publiquis». Segons aquesta concepció, la revista Interviú, que va complir 40 anys el 22 de maig i avui ho celebra amb un número especial, fa quatre dècades que brinda un dels més fidels serveis periodístics que ha conegut l’Espanya democràtica. Enrere queden 2.091 setmanes en les quals els quioscos de premsa han sigut llocs més atractius del que és habitual, no només per la sensualitat de les portades de la capçalera degana del Grup Zeta, sinó també pels escàndols, les exclusives i les fotos d’impacte que han desfilat per les seves pàgines, històries totes que milers de lectors anhelaven conèixer i algú aspirava a silenciar. 

Les primícies i portades d’Interviú formen part de la memòria popular d’aquest país, i també de la seva educació sentimental. Amb la seva eficaç combinació de periodisme de denúncia i erotisme, no només ha complert amb la missió d’informar, sinó que sovint també s’ha convertit per si mateixa en notícia. Avui és fàcil reconèixer-ne la vàlua, però la primavera del 1976, sis mesos després de la mort de Franco, no resultava tan senzill endevinar què demanaven aquells espanyols ni, sobretot, com se’ls havia de donar. «Hi havia ànsies de llibertat, però la gent només coneixia la dictadura. Interviú va ajudar a impedir que el vell règim controlés els tempos donant al públic informació d’una manera innovadora i atractiva, com no la trobava a Informe semanal», raona Alberto Pozas, l’actual director de la revista.

EXPLICAR «LA VIDA MATEIXA»

Fidel a aquella recepta, Interviú explica des de fa quatre dècades «la vida mateixa», tal com havia promès Antonio Asensio Pizarro, fundador del Grup Zeta, en el primera editorial de la revista, que va sortir a la venda al preu de 40 pessetes. Però ho ha fet com ningú ho va fer, atrevint-se a publicar el que cap altre mitjà publicava i posant la mirada allà on ningú la situava. 

Només Interviú es podia atrevir a explicar els efectes de les drogues des de dins –com va fer el periodista Ángel Montoto amb l’LSD el 1978– o a explicar el negoci internacional de la prostitució enviant el reporter Luis Cantero a recórrer «el món en 80 llits». Si s’havia de testar la relació dels espanyols amb la caritat, Interviú no recorria a informes, sinó que posava un redactor a demanar almoina nu a Esplugues de Llobregat. Només Interviú podia retratar la model Malena Gracia molt lleugera de roba a l’illot de Perejil i mostrar les fotos d’un Salvador Dalí agonitzant, Luis Roldán en calçotets en plena orgia i Antonio Tejero fent gimnàstica al pati de la presó, entre moltes altres celebritats empresonades que igualment han il·lustrat les seves pàgines vestides amb xandall i amb gest esquiva. 

Fresca, descarada i transgressora, abonada a l’escàndol i acostumada a ser tema del dia a les tertúlies radiofòniques i a la cua del pa, la revista també ha sabut exercir de borinot amb el poder al preu d’enfrontar-se sovint amb la justícia. Set mesos va trigar a ser segrestada: el Nadal del 1976, un jutjat en prohibia la distribució per un reportatge sobre els comptes de la família Franco que firmava José Luis de Villalonga. 

Des d’aleshores i fins al 2012, data del seu últim segrest judicial –aquesta vegada fallit–, els responsables de la publicació han perdut el compte de les vegades que els han intentat silenciar. Paradoxes del periodisme lliure: diversos reporters del setmanari van ser amenaçats per ETA i durant anys van haver de mirar sota el cotxe al sortir de casa cada matí, però el redactor Xavier Vinader va ser condemnat a la presó com a col·laborador de la banda armada per denunciar en un reportatge les trames feixistes que operaven al País Basc a principis dels anys 80. En aquella època, un dels esports favorits de la ultradreta consistia a cremar quioscos que venien la revista.

Notícies relacionades

Erotisme "per celebrar la vida"

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Escola de reporters i laboratori de periodisme compromès, dels seus quadernets interiors van néixer publicacions com ara 'Sal y Pimienta', 'Extra', 'Protagonistas' i 'Tiempo', que més tard van cobrar vida pròpia, i per les seves pàgines van desfilar les firmes més il·lustres d’aquest país, com Camilo José Cela, Francisco Umbral, Manuel Vázquez Montalbán i Juan José Millás. 

Contínuament a l’avantguarda, per davant sempre de la notícia, Interviú ha destapat tragèdies humanes i escàndols governamentals molt abans que aquests casos entressin en l’agenda pública, com poden ser els casos de la història dels nadons que havien sigut robats de la mateixa sala de parts als anys 70, la trama Gürtel i l’abandó de les víctimes del terrible accident del metro de València. En opinió de Pozas, aquest és un dels motius d’orgull de la casa. «La gent segueix trucant-nos per explicar-nos els seus problemes perquè sap que tenim les orelles grans i que per nosaltres no hi ha històries petites. La clau del nostre èxit ha sigut tenir present l’advertència que Asensio va fer als que aleshores formaven la revista:  ‘No oblideu mai que el vostre poder està en la gent del carrer’», afirma el director d’Interviú.