Josep Salvat Sangrà: "El temor davant l'autisme és la crueltat del món"

Josep Salvat Sangrà (Barcelona, 1972) només tenia 10 anys quan el càncer li va arrabassar el seu pare. Per això, aquell 29 de gener del 2010, el dia que va néixer el seu primer fill, Josep Enric, i el va agafar a les seves mans per primera vegada, es va dir a si mateix: «Ets el pare que tu no has tingut». La seva infància el va marcar així. Als 14 anys es va haver de posar a treballar mentre ajudava a casa i estudiava. Va estudiar comunicació i a això es dedica. I des de fa tres anys ell i la seva dona, Elsa, treballen la comunicació amb el seu fill gran, condicionada per l'autisme, perquè marqui al mínim la vida del petit i el seu futur.

-¿Com va arribar el diagnòstic del seu fill? Una mestra de la guarderia ens va alertar que passava alguna cosa. Al final d'una xerrada que van fer per a tots els pares, amb una especialista, sobre nens amb dèficit d'integració sensorial, ens va citar per parlar.

-¿A casa no van sospitar mai res? No. Però a partir del diagnòstic lligues caps. Entens per què era tan sensible als canvis i els sorolls. Cert tipus d'ambients l'angoixaven i no solia girar-se al cridar-lo pel nom. Ara diuen que als 18 mesos l'autisme ja es detecta, però en l'entorn de pediatria en què ens movíem no es va seguir un protocol per descartar-lo.

-¿On van anar aleshores? Vam començar una gimcana d'especialistes. No et despertes un dia i el teu fill és autista, sinó que busques qui li faci les millors proves i diagnòstics. Encara que jo al despatx de la professora de la guarderia ja vaig preguntar: «¿És autisme, oi?». I vaig plorar.

-¿Ho intuïa? Vaig voler preparar-me per al pitjor.

-¿Quines pors vénen davant la confirmació de l'autisme en un fill? La por és la crueltat del món, la falta de comprensió i integració de l'autisme, com d'altres trastorns del cervell, que és encara avui el gran desconegut. Les persones com el nostre fill són més vulnerables a l'agressió en un món accelerat i canviant. Són éssers increïblement justos i honestos, però estan en un món cruel, la naturalesa és cruel. Per sort, estem en una societat occidental.

-¿Què fan per ajudar el seu fill? Li hem preparat un calendari amb pictogrames, perquè els ho has d'anticipar tot. El portem a una escola inclusiva -Mestral, de Sant Feliu de Llobregat-, on un pla individualitzat li anirà adaptant la metodologia d'aprenentatge. Treballem la seva psicomotricitat i la seva estimulació sensorial. Al principi no sabíem contra què lluitàvem, però, sense dubtar, vam començar a treballar el reforç amb natació, anglès, judo i una psicòloga especialitzada en TEA (trastorn de l'espectre autista). És un procés exterior i un camí interior, en què hem integrat l'optimisme i l'humor; riem molt, això és clau.

-¿Noten millora? Sí, ell s'expressa millor, cada vegada es vesteix millor i la seva motricitat fina és més bona; ara pot muntar un Lego. Segueix tenint les àrees d'interès restringides a certs temes, en el seu cas els bombers, però és un nen que mira als ulls, somriu, és molt carinyós i és de moltes enrabiades. La felicitat, per a mi, és cada petó que ens fa.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

-¿Què els ha ensenyat l'autisme? A no prejutjar, a valorar l'harmonia i el temps de qualitat, i a fer pinya familiar i social, perquè la integració és un treball en equip. I el Dia Mundial de l'Autisme -demà passat, dia 2 d'abril- serveix per conscienciar-nos d'això, parlar és normalitzar.

-¿Parlen amb pares en igual situació? Sí, va ser començar a tuitejar informació (@josepsalvat) i alguns ens escrivien en privat. Comparteixes experiències amb veterans en el tema i amb qui acaba de rebre el diagnòstic. No et sents tan sol.