Anar al contingut

Les 10 claus de l'acord de París

Els punts més significatius del pacte de la cimera mundial contra el canvi climàtic

ANTONIO MADRIDEJOS / PARÍS (enviat especial)

Hollande, Fabius i Ban Ki-moon, en la presentació de la proposta dacord de la cimera del clima de París.

Hollande, Fabius i Ban Ki-moon, en la presentació de la proposta dacord de la cimera del clima de París. / AP / FRANÇOIS MORI

L'acord subscrit a París per la comunitat internacional per impulsar la lluita contra el canvi climàtic es resumeix en els següents deu punts fonamentals.

1. DOS GRAUS. La comunitat internacional es compromet a fer tot el possible per evitar que les temperatures mitjanes mundials augmentin més de dos graus respecte als nivells anteriors a la revolució industrial i «vol seguir esforçant-se» per limitar l’increment a 1,5º, tal com exigien els països més vulnerables del Pacífic. El segon objectiu és extraordinàriament difícil si es té en compte que les temperatures ja han augmentat 0,9º.

2. COM S'ACONSEGUIRÀ. Dels gairebé 200 països membres de la Convenció de Canvi Climàtic de l’ONU (UNFCCC), 186 han presentat voluntàriament mesures per reduir, a l’horitzó dels anys 2025-2030, les emissions de gasos d’efecte hivernacle o bé augmentar-les a un ritme més lent. No serà un esforç només per als rics, com succeïa a Kyoto, sinó per a tothom. Aquesta és la base de treball que recull el text aprovat a París. És un pas clau, però no suficient.

3. MECANISMES DE REVISIÓ. Es crea un mecanisme de revisió dels compromisos, també voluntari, per observar si l’esforç és suficient per limitar les emissions globals. Per començar, s’emplaça l’IPCC, grup d’experts en clima de l’ONU, a fer una anàlisi de la situació el 2018. Els països hauran de presentar un primer balanç el 2023 i, cada cinc anys, endurir-lo en funció de l’evolució del clima. Les oenagés ecologistes creuen que es posa en marxa tard.

4. VERIFICACIÓ. Calcular les emissions d’origen antròpic de CO2, des de les causades pels cotxes fins a les de la generació energètica o la ramaderia, no és una tasca fàcil però hi ha mecanismes estandarditzats que es poden auditar. Fins ara només ho feien els països rics, però s’emplaça que també ho facin els països «en disposició de fer-ho», entre ells el primer emissor mundial, la Xina, amb la precisió que les inspeccions han de respectar la seva «sobirania nacional».

5. OBLIGACIÓ. Els compromisos dels països de reducció de gasos d’efecte hivernacle no seran jurídicament vinculants, com sol·licitaven els EUA per evitar el risc que l’acord sigui rebutjat pel Congrés, de majoria republicana i oposada a les mesures de transició energètica posades en marxa per Obama. No obstant, sí que serà obligatori per als països presentar contribucions climàtiques cada cinc anys, que seran avaluades de forma transparent.

6. MÀXIM D'EMISSIONS.La comunitat internacional es compromet a arribar a un màxim mundial d’emissions de gasos d’efecte hivernacle «tan aviat com sigui possible» i reconeix que els països més pobres –encara que el seu objectiu a llarg termini sigui el mateix– «necessitaran més temps». S’ha d’arribar, diu el text, a «un equilibri entre les emissions antropogèniques i l’absorció per part dels embornals (boscos i oceans) en la segona meitat del segle».

7. DIFERÈNCIES ENTRE PAÏSOS El text aprovat perpetua la divisió entre països desenvolupats i en vies de desenvolupament instaurada a la Convenció de l’ONU del 1992. Els més rics volien acabar amb aquesta divisió, però han cedit en nom del consens. L’acord parla de «responsabilitats comunes però diferenciades». A les potències emergents com la Xina i l’Índia no se’ls obliga a reduir emissions, se’ls emplaça a «millorar els seus esforços» segons les circumstàncies nacionals.

8. AJUDA PER AL SUD. El 2009, els països rics van prometre crear el Fons Verd, una ajuda financera de 100.000 milions de dòlars anuals a partir del 2020 perquè els estats més desafavorits poguessin fer front al canvi climàtic i emprendre una transició energètica. L’acord de París es compromet a incrementar les inversions a partir d’aquell any, sense precisar-ne la quantia. Als emergents, com la Xina o Corea del Sud, se’ls anima a ajudar de forma voluntària.

9. AVIACIÓ. Tot i la proposta de la Unió Europea, les emissions causades pels sectors de l’aviació i el transport marítim, sovint difícils d’atribuir a un país concret, queden excloses del tractat tot i que suposen el 5% i 3% de les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle (tant com les que generen junts la Gran Bretanya i Alemanya). Els grans exportadors asiàtics, Rússia i els Estats Units, s’hi han oposat.

10. RATIFICACIÓ. L’acord està obert a la firma dels països i la UE a partir del 22 d’abril del 2016 i entrarà en vigor quan el ratifiquin almenys 55 parts de la Convenció de l’ONU, sempre que aglutinin un mínim del 55% dels gasos d’efecte hivernacle, els mateixos criteris del protocol de Kyoto del 1997. El que no queda clar és quin inventari es farà servir, ja que, com succeeix a la Xina, les últimes dades facilitades a la convenció són del 2005.

0 Comentaris
cargando